dijous, 2 de maig de 2013

Gladiador. Crònica de la XI Marató d'Empúries

Escric aquesta crònica mentre corro. És per això que corro, per pensar, escriure, llegir..., treballar!

Marxem de Terrassa a les cinc, puntuals. Plou. Arribem a l’Escala sobre dos quarts de set.

Logotip de la Marató d'Empúries
Descarreguem. Anem a buscar els dorsals. L’Alex fa 30 anys que va a l’Escala, i se la coneix... com jo Moscou, gens ni mica. Per arribar al pavelló (i no és precisament un pavelló nou...), on fan “la fira del corredor”, hem de preguntar diverses vegades... Hi trobem la Carme Ballesteros. Recollim els dorsals. En una parada compro el llibre del runner gironí Xavier Avellana (“Empúries: recordant Filípides”, Girona, Papers On Demand, 2012), en què explica les seves vivències al llarg de 25 anys corrent maratons. El Xevi me’l dedica: “Per en Joan, espero que demà disfrutis molt de la marató d’Empúries. I que per molt anys gaudeixis d’aquest magnífic esport. Molta força maratoniana. Xevi.”

Deixem les bosses al cotxe, i anem a veure el Barça. Va perdent 1 a 0. Quan entrem al primer bar que trobem el Barça ja guanya 2 a 1, Messi i, sorprenentment, Alexis. Queden 15 minuts perquè s’acabi el partit. Abans marca al Bilbao, 2 a 2. Ens fotem una cervesa, i mirem el primer quart d’hora del Madrid. Marca l’Atlético de Madrid, però acabarà perdent, i marxem.

Sopem en una pizzeria: de primer, amanida de cranc. De segon, el Jaume i jo, pizza; l’Alex, pasta. Jo demano cervesa; ells, aigua... De postres, l’Alex i jo, fruita natural amb xocolata desfeta; el Jaume, músic i moscatell... Café, només jo. Abans de marxar, el Jaume (o era el moscatell?) ens confessa els seus objectius per a la cursa: arribar corrent (?), fer la millor marca personal i guanyar (quedar el primer dels tres). No sé si ho he dit mai abans, el meu únic objectiu a qualsevol cursa és guanyar quants més corredors millor (A la Santi Centelles d’aquest any a la meta vaig esprintar al meu fill d’onze anys...).

Abans d’anar a dormir, l’Alex ens obliga a veure una pel·lícula que fan a la 1: La vaquilla (no confondre amb El Vaquilla. Llàstima...).  Els protagonistes són Alfredo Landa i José Sacristán. Ens intenta convèncer que no és cap españolada.  No ni poc!

Dormim els tres en una habitació amb només dos llits... Fem un pacte de silenci (...).

Operació Port 2
Ens llevem a dos quarts de set. Esmorzem. Ens canviem. El menjador sembla l’escena del crim d’Operació Port 2: Fortasec, vaselina, Voltarén, ibuprufèn, pomades “il·legals” (Jaume dixit), etc. Per si de cas, no goso mirar dins de la nevera...

Sortim de les ruïnes d’Empúries. Plou. Fa molt vent. El vent és tan fort que hi ha un tram en què et fa picar els genolls l’un contra l’altre. El vent ens frena, sobretot a qui va davant. Ens anem tornant, els 10 primers quilòmetres va davant l’Alex; els segons, jo; del 20 al 30, els més difícils, el Jaume... Córrer una marató amb el Jaume és com ensenyar a un coix apujar-se els mitjons... Difícil. L’has de controlar, frenar (Els primers quilòmetres només; els últims, ja es frena ell tot sol...). A l’Alex i mi, en canvi, ens agrada sortir “conservadors”, i, si és possible, progressivament, anar incrementant el ritme; per això, sempre fem la segona meitat més ràpid que la primera.  Ens creuem diverses vegades amb la Carme Ballesteros i l’Anna Cos, que fa la Mitja. El Jaume, l’Alex i jo correm junts fins al quilòmetre 30. Pocs metres abans del 30 paro, no m’havia cordat bé les bambes..., els peus em fan mal de dur-les tan fluixes, no n’aprendré mai. Ara amb les presses me les cordo massa fort, i després també em faran mal... Ells no s’aturen, continuen corrent, no sé si més ràpid... Si no vull que se m’escapin haig d’incrementar el ritme, i m’hi trobo còmode, així que quan els atrapo enlloc d’afluixar continuo igual, i, és clar, no em poden seguir... Des del quilòmetre 30 fins al final corro sol. Avanço molts corredors. Els quilòmetres (i els minuts) em passen volant. Arribo bé, a 3:40:19 h. Encara plou. Em mullo i passo fred esperant que l’Alex i el Jaume arribin...

La Marató d’Empúries és una marató senzilla. Hi ha pocs corredors, sobre els 300. Fem dues voltes al mateix circuit, una bona part dins del nucli urbà de l’Escala. La sortida i l’arribada són a les ruïnes d’Empúries. El recorregut no és fàcil, amb constants pujades i baixades. Està ben organitzada, molt ben organitzada. Com sempre, els voluntaris fan una feina increïble. Hi ha poca gent al carrer (plou i fa molt vent...), però la gent que hi ha t’anima molt. Hi ha un munt d’avituallaments durant la carrera, potser masses; cada dos per tres t’ofereixen aigua, fruits secs, fruita, begudes isotòniques... L’any que ve repetiré seguríssim.

Diumenge dinem a l’Atlètic amb la família, un plat combinat. Comentem la jugada, rient.

Classificació:

Joan Bosch: 3.40.19 h.
Alex Valverde: 3.44.49 h.
Jaume Martínez: 3.54.08 h.

Cap comentari: