dilluns, 12 de desembre del 2011

Marató de València 27/11/2011

Crònica (interessada) de la Marató Divina Pastora de València
by Joan Bosch

Magnífic escenari per una marató
L’Àlex Valverde i jo vam córrer la Marató Divina Pastora de València el passat 27 de novembre, una setmana després de la data prevista (per culpa de les eleccions generals, en malhora celebrades...). Teníem un objectiu: baixar de les 4 hores, que, evidentment, vam assolir, amb (gairebé) el mateix temps: l’Alex, 3:53:26, i jo, 3:54:00.

Un apunt: L’Alex i jo som amics, veïns i, també, rivals; o millor, rivals, veïns i, potser, amics. Quasi sempre entrenem junts. Vull deixar clar que, per ara, tenim un nivell molt semblant: unes vegades guanya ell; unes altres, jo (Festa Major de Terrassa 2011, Mitja de Ripoll 2011, etc., etc., etc.).

Àlex i Joan, amics i rivals...
Vam marxar a València, amb les respectives famílies, el divendres anterior. Vam sopar (en una pizzeria italiana) i vam descansar (a l’hotel NH Valencia). Dissabte al matí vam anar a l’Oceanogràfic. Després de dinar, vam anar a recollir els dorsals. Abans de sopar vam fer un volt pel centre de la ciutat, on vam coincidir amb l’Anna Cos, que havia vingut per córrer la cursa de 10 km, que, dit sia de passada, va guanyar!, en la seva categoria. Ens vam desitjar sort. Aquella nit vam sopar en un Fresco, va ser el meu primer àpat de la setmana sense alcohol..., i, ai, com vaig trobar a faltar la cervesa! Tot el dissabte el vaig passar ensopit, trist i enfadat perquè tenia un dolor molt fort a sota el bessó de la cama dreta, i no veia gens clar poder fer o acabar la cursa. Preocupat, la nit abans vaig dormir molt poc (i malament).

Diumenge l’Alex i jo havíem quedat per esmorzar entre les 7.00 i les 7.15 hores, però l’Alex va fer tard, va baixar a i 30 passades, deia que s’havia adormit..., o començava la seva particular guerra freda (o guerra psicològica)? A les 8 vam marxar de l’hotel, ben esmorzats i equipats amb la samarreta dels Pantaurells. Vam escalfar i vam estirar i ens vam situar a punt per sortir. Per cert, heu vist imatges de la sortida? Quina passada! A banda i banda d’un pont, a un costat els de la marató i a l’altre els de la cursa de 10 km. Vam córrer en paral·lel uns metres, després ens van separar.

L'Àlex ben content: "Panta! Panta!!!"
L’Alex havia calculat que per baixar de les 4 hores havíem de córrer, almenys, a 5.40. Els primers km els vam fer a entre 5.40 i 5.35 (segons el meu GPS de 80 euros...), bé, xerrant, com si res. Jo, de mica en mica, m’anava trobant més còmode i tranquil, sense, de moment, cap dolor ni molèstia. Al cap d’uns quilòmetres, l’Alex va haver de parar (a pixar). Ha, ha, sóc molt competitiu!, així que immediatament vaig passar a córrer a 5.30. Però aviat l’Alex ja m’havia atrapat... “Panta!, Panta!”, cridava. Vam continuar junts a 5.30, còmodament. Ara jo estava content, alegre i, definitivament, optimista: del dolor dels dies abans, res de res!  Encara no havíem arribat al km 20, l’Alex va haver de tornar a parar (amateur!), i, esclar, ho vaig aprofitar per baixar ràpidament a 5.25. Però encara no un minut després ja tornava a sentir “Panta!, Panta!”. Era ell... Vam continuar junts fins al km 30, punt en què havíem quedat amb la family. Vam passar pel lloc on estaven situats, fent bona cara, traient pit...

(Aquí faig un parèntesi: La Marató de València és molt maca, sobretot la sortida i, encara més, l’arribada, i, segons diuen, és una de les més importants a nivell estatal, però..., ...!, durant tota la cursa només ens van donar aigua, cap beguda isotònica, ni fruits secs, ni mig plàtan, ni una trista taronja! ..., a València, i ni una ... taronja!).

El Joan en la seva arribada triomfal
Continuo: En previsió, havíem agafat barrites i gels. Teníem previst fer un mos cada 10 km. Vaig deixar per als últims quilòmetres un gel que ens havien donat el dia abans (amb el dorsal).  Ara el necessitava! Vaig posar la mà a la butxaca, però no hi havia res, l’havia perdut!, m’havia caigut? Li vaig dir a l’Alex. Va somriure (ha, ha!), i va incrementar el ritme... Abans del km 40, sense gaire forces, em vaig despenjar, just abans de passar per on era l’Anna Cos, que ens va cridar ànims i ens va donar forces (Anna, gràcies!). Els últims quilòmetres se’m van fer molt llargs, el cap em deia “para!”, i el cor, “no paris!”, em costava aixecar les cames (dues vegades gairebé m’entrebanco i caic a terra!), i, a sobre, si aixecava el cap, veia l’Alex uns metres davant meu... i semblava, inalterablement, fresc! Al final, com sempre, el cor va guanyar, i no vaig parar!, de fet, ara ho he vist, ni tan sols vaig baixar (gairebé) el ritme..., i encara vaig tenir forces per aixecar els braços en creuar la línia de meta.  L’Alex m’estava esperant (!). Ens vam felicitar, ha, ha! Havíem assolit, amb escreix, l’objectiu, baixar de les 4 hores: l’Alex, 3:53:26, i jo, 3:54:00. Ho vam anar a celebrar al poble de Burjassot, prop de València, fent una paella, també amb la família Font Hostalet.

Addenda: Segons el web de la Marató Divina Pastora de València, l’Alex va quedar el primer classificat del club Pantaurells Terrassa. I és veritat! Per poc. Felicitats, Alex!