divendres, 18 de març del 2011

Esperant la Vall del Congost...

42 km de cursa de muntanya. 3.200 metres de desnivell positiu. Sembla que hi haurà força fang i aigua. Córrer per camins i, sobretot, per corriols. Travessar un riu amb força aigua. Pujades infernals i baixades vertiginoses. Algú diu que és la marató de muntanya més dura de Catalunya, i potser de tot l'Estat. Encara amb molèsties de la marató de Barcelona. Els bessons i els isquios envien missatges poc tranquilitzadors. Les últimes setmanes, entrenant amb comptagotes. Una mica "acollonido". Diumenge 20 de març correré la Marató de la XV Cursa de Muntanya de la Vall del Congost. Espero gaudir-la a tope. Les maratons no s'han fet pels covards.

dimarts, 15 de març del 2011

Marató de Barcelona 6/3/2011

Ja som uns quants maratonians més als Pantaurells. El diumenge 6 de març, el Joan Bosch i l'Àlex Valverde, que s'estrenaven en la distància, i jo mateix, que la repetia per quart any consecutiu (ja sabeu, això enganxa...) vam córrer la multitudinària marató de Barcelona. Molt bona organització i tot un plaer córrer pels carrers de la capital plens de gent.
Després de deixar la bossa, ja veieu com d'animats estàvem, anem cap a la sortida amb els nervis típics del moment, i allà ens separem ja que sortíem de calaixos diferents. La meva cursa, com em temia, serà una lluita estratègica contra les molèsties als isquios que durant les dues setmanes anteriors m'havien impedit entrenar, i que em feien témer per poder arribar a fer la marató i tot. Una lluita, però, que he guanyat. Als primers km, bastant nerviós perquè notava com em punxava l'isquio que m'havia lesionat, i a més em començava a molestar la cadera; mala manera de començar una cursa tan llarga. Però cap al km 5, amb els músculs ja ben calentets, les molèsties van aminorant, i tenint la precaució d'afluixar una mica quan noto alguna coseta, començo a córrer a bon ritme i animat. Aviat em trobo la campiona terrassenca Anna Cos, amb qui xerrem una estona, i que també corre força conservadora. Ens animem mútuament, i segueixo endavant.
Cap el km 13, ja a la Gran Via, veig un noi ben alt amb la samarreta groga de l'AREC Terrassa, m'hi acosto, i inconfundible, és l'Oriol Farré. Va força tocat per una tendinitis que també l'ha castigat les últimes setmanes, però fem junts uns quants km a ritme força viu. Jo m'ho passo bomba cridant amb el públic i animant una mica el cotarro (aquests barcelonins miren molt però animen poc, se'ls ha d'esverar una miqueta...), però l'Oriol comença a acusar l'esforç de córrer amb problemes i no està per gaire festes. Al Passeig de Gràcia decideix afluixar una mica el ritme per aguantar fins al final, i jo segueixo endavant, esperant a veure fins quan aguantaré.
Em trobo amb el Quim dels Km0 Ponent de Lleida, tot un clàssic! Cada any ens trobem per la cursa, i li pregunto pel nostre amic comú, el campió Joan Bru que avui s'ha quedat a casa lesionat... un altre dia serà! Ben aviat arribo a la mitja marató, i la passo en uns espectaculars (per mi) 1h31'30"... i això notant molèsties! Intueixo que no podré seguir aquest ritme fins al final, però vaig fent, amb curiositat per veure fins on arribaré. És la primera marató que faig pràcticament sense mirar el cronòmetre, i sense preocupar-me per les referències de temps, vaig per sensacions i fent el que el cos em permet de fer. A l'arribar a la Diagonal amunt i avall, i passar el km 30, començo a afluixar una mica. Se'm fa llarg aquest trajecte d'anada i tornada, i començo a notar els efectes de córrer tanta estona en solitari. Al Litoral, quan ja vaig passant els 32, 33, 34 km..., el cos em va avisant i el descans forçós de les dues darreres setmanes em comença a passar factura. Passo de fer uns parcials molt regulars de 4'17" o 4'18" el km durant la primera part de la cursa, a uns 4'40" (del km 30 al 35) o fins i tot més. Tot i així, arribo al centre encara amb forces, i baixo per la Rambla veient al rellotge que si no perdo ritme, milloraré la meva marca del 2009 (3:09:45)...
I m'equivoco! Ja pujant pel Paral·lel, molt poc abans de girar per la Ronda de Sant Pau i arribar al km. 40, una forta punxada a l'isquio de la cuixa esquerre em paralitza la cama i m'obliga a parar. Renego, crido, maleeixo la meva sort (al km. 40!!) i dic tantes paraulotes seguides que tres pobres senyores del públic em miren sorpreses i tement per la meva salut... mental. Alguns corredors que em passen em criden "Estira!"... I jo busco desesperat un lloc que no trobo, poso el peu sobre un cotxe (ho sento, disculpi, és una emergència....), sobre un test, sobre la vorera... Al final, després d'uns minuts que m'han semblat eterns, el dolor disminueix, em poso a caminar, la cama respon, torno a córrer i vaig recuperant un ritme sostingut. Amb prudència per no recaure, però confiat d'acabar els 2 quilometrets que em queden, pujo la Ronda, giro per Sepúlveda i vaig acostant-me al Paral·lel. Passo la Maria, que m'anima (ja em fa falta) i em fa una foto, i ben aviat enfilo la recta final... miro el cronòmetre i m'adono que, per segons, no milloraré la meva marca. Entro amb 3h09'57". Molt cansat, amb les cames adolorides i els isquios molt carregats, i content per com ha anat tot, per com he pogut dominar una cursa que pensava que em derrotaria, però alhora amb el rau-rau de pensar "per 12 segons no faig la MMP...". En fi, que algun altre any haurem de tornar a provar-ho!
Després de fer-me un massatge (del que surto amb més rampes...) i una bona dutxa a l'Estadi d'atletisme Joan Serrahima, torno a la zona d'arribada on em retrobo amb la Sílvia, la Maria, i el Joan i l'Àlex, que m'expliquen la seva cursa, patint com no podia ser de cap altra manera, però amb un temps més que correcte i amb la satisfacció d'haver-se batejat com a maratonians, i la il·lusió de començar ja a pensar en la propera... En fi, que han defensat com uns valents la llegendària i honorable samarreta negra dels Pantaurells... Res, que ja som set maratonians pantaurellencs... possiblement, una de les proporcions més altes entre els grups i col·lectius que ens dediquem a això del córrer. L'any vinent, segur que en cau algun o alguna més! Us deixem amb les classificacions oficials (han completat la cursa un total de 12.534 corredors), i amb una foto de la reunió posterior a la marató per planificar els futurs entrenaments i dieta a seguir per arribar en bones condicions a les properes curses ;)
1.160: Jordi Garreta 03:09:57
9.112: Àlex Valverde 04:11:41
9.241: Joan Bosch 04:13:03

dimarts, 1 de març del 2011

Abans de la marató: moltes ganes, males sensacions

Si una nova lesió o una recaiguda no ho impedeixen, el proper diumenge tornaré a córrer la Marató de Barcelona. Avui he tornat a passar pel fisio i m'ha "donat l'alta", aconsellant-me que no faci gaire cosa aquests dies que queden. Gairebé li faré cas, però sortiré un parell d'estones a rodar, perquè després de 10 dies sense entrenar les sensacions són força dolentes. El petit trencament a l'isquio sembla haver-se recuperat bé, però curiosament, tot i haver fet repòs, aquests darrers dies la cadera que tinc fotuda em torna a fer mal, i fins i tot caminant sento molèsties a la cuixa... No he pogut entrenar res aquests últims dies i he trencat la programació que tenia feta. No sé què passarà quan intenti començar a córrer a bon ritme.
La part bona és que tinc tantes ganes de tornar a córrer la marató, que mentalment estic preparat no per fer 40 km, sinó per fer-ne 80 o 90... em fa la sensació que fa tres mesos que no corro! (només fa una mica més d'una setmana). L'any passat ens ho vam passar tan bé que aquest any no podia faltar a la gran cita... Serà la meva cinquena marató, la quarta sobre asfalt (totes a Barcelona).
Si l'any passat vam compartir cursa durant molts i molts km amb en Climent i amb en Quim, aquest any dos pantaurells més s'estrenaran en la distància, el Joan i l'Àlex... segur que compartirem les emocions prèvies, i sobretot, l'emoció d'acabar la cursa mítica.
M'agradaria acostar-me a les 3h16' de l'any passat, i somio en córrer bé i millorar el temps... però quan em molesta la cama, dubto de si seré ni tan sols capaç d'acabar... diumenge sortirem de dubtes. Les maratons no s'han fet pels covards!