Cursa de Muntanya de Tivissa, 14/10/2012

Els 4 "cracks" de la muntanya: Aribau, Jordi, Climent i Abel

Ja fa uns quants dies que alguns pantaurells muntanyeros vam anar a fer la Cursa de Muntanya de Tivissa, però ens van fer tantes fotos, i vam tenir tan bons resultats (especialment un...) que no podem deixar de fer-ne una petita ressenya.
La cursa feia un recorregut de 23,4 km, en principi res de l'altre món, però amb un desnivell positiu acumulat de més de 1.900 m, cosa que ja indica per on anava la duresa de la prova. L'itinerari era un continu pujar i baixar per les Muntanyes de Tivissa, una imponent serra amb alçades fins als 700 m que rodeja aquesta amable població de la Ribera d'Ebre, i discorria majoritàriament per terreny pedregós, esquerdat i amb continus trams aeris i molt tècnics. Amb les imatges d'aquesta entrada us podeu fer una idea.

Muntanyes de Tivissa

Doncs res, el Climent Palet, l'Abel Herrerías, l'Aribau Portillo i el Jordi Garreta (el que us escriu), ens presentem ben d'hora al matí a recollir els dorsals, i la primera feina del dia és convèncer "el nano", Aribau Portillo, la bèstia parda del mountain running vallesà, que faci el favor de participar a la cursa Junior (reservada per als corredors fins a 18 anys) en comptes de la distància llarga. Però clar, a l'Aribau 15 km li sonen a molt poc per haver vingut tan lluny... i al final, quan veu que el desnivell se'n va per sobre dels 900 m, ja li sembla una mica més acceptable, i es "resigna" a competir amb els millors Juniors de Catalunya (la prova forma part de la Copa Catalana de la FEEC, el circuit més prestigiós i on competeix el bo i millor dels corredors de muntanya del país...).

Perfil de la cursa: 1.900 m de desnivell positiu...

Més de 260 corredors prenem la sortida a tota pastilla, els juniors i els "pros" tiren com animals, i la resta anem al darrere pensant... "osti tu, millor que apretem si no volem fer el ridícul!". Donem una volta pel poble, bonic i emmurallat, però desert a aquestes hores (segurament, molts dels vilatans estan fent de voluntaris a la mateixa zona d'arribada i al llarg del circuit). De seguida agafem una pista encimentada, i quan no portem ni 2 km, ja comencem a pujar de valent, en el que serà una constant en la matinal d'avui. Podeu veure al perfil de la cursa que, després d'aquest segon kilòmetre, no hi haurà ni un moment de descans, només llargues pujades o baixades vertiginoses. els que vam estar-hi, podem garantir-vos que va ser així!

Encapçalant el grupet pel bosc

Surto amb el Climent, però de seguida veig que es comencen a vigilar amb els companys amb qui està competint per les classificacions de la Copa Catalana, i decideixo tirar endavant i anar a fer la meva cursa, a tope com sempre i prenent-me-la com un bon entrenament de cara a la marató de Sant Llorenç d'aquí a 15 dies. Aquí cal fer un incís: el Climent, "a la chita callando", després de gairebé assegurar-se el podi a la seva categoria al Circuit Català de Curses de Muntanya de la FEEC, es veu que li ha agafat gust a la cosa, i està fent també les curses de la Copa Catalana de la
FEEC amb l'objectiu, que també té ben a prop,
d'entrar als llocs d'honor. Un monstre del mountain

running terrassenc i una bèstia de la
competitivitat esportiva (i ben entesa), aquest

Milagro! Un trosset de pista...

El Climent arribant ben content dalt d'un cim...

pantaurell!

Aribau, la promesa del mountain running català, ben concentrat

Tornant a la cursa, ben aviat m'adono que el terreny pedregós i super-tècnic em tornarà a martiritzar avui les plantes dels peus i m'obligarà a un ritme lent, com ja va passar fa 2 setmanes a Alcanar. A les pujades, però sobretot a les crestes amb ontinus blocs de pedra que cal grimpar i desgrimpar, els corredors més tècnics i la gent d'aquestes terres em van passant i torno a tenir males sensacions. Per no dir a les baixades, on em passa com una fletxa l'Héctor Romero, un company dels Terrarunners de la UAT amb qui després comentarem la jugada.
Agafo el meu ritme, pensant que quan ens acostem al poble ja trobaré algun tram de terra sense tanta pedra on podré recuperar alguna posició, però de sobte, quan ja m'acosto a les 3 hores de cursa, començo a sentir les campanes i la megafonia de l'arribada, quan enmig d'un grupet de 4 o 5 corredors estem disputant una baixada ben perillosa, amb trams encordats i continus salts als blocs de pedra del camí.
Efectivament, l'última baixada, vertiginosa i ben tècnica, ens deixa ja en un carrer encimentat a l'entrada del poble, on en un revolt m'espera el crack Aribau Portillo per animar i fer una foto. Aquí esprinto els últims 400 m per allunyat-me una mica dels corredors que s'havien quedat una mica al darrere a la baixada, i entro a meta pocs segons després de la segona noia, amb qui ens havíem perdut en plena baixada (perdut pel camí, no val ser malpensats!).
Un cop a l'arribada, m'assabento que el gran Aribau Portillo s'ha marcat una actuació espectacular, i ha entrat en segona posició de la cursa Junior, superant a nois que estan a la selecció catalana de curses de muntanya.... coi, com apreta el nano, felicitats! L'anirem després

A tota pastilla camí avall!

a veure i a animar al podi.

Aprofitant l'avituallament

Uns minuts després arriba el Climent Palet, que també ha patit de valent en aquesta cursa trencacames, però que, un cop més, ha entrat en quarta posició de la seva categoria, quedant només a 33 segons del tercer (!!).... Si ho arriba a saber, amb alguna esprintada de més, ja hauríem tingut un altre podi.... El més important, però, és que ha aconseguit una bona colla de punts, i la classificació final d'honor a la Copa Catalana ja la té a tocar.
Poca estona després arriba l'Abel Herrerías, un altre crack (veieu la foto amb el "cubatilla" a la ma per més detalls...) que en la seva primera temporada a la muntanya, s'està atrevint ja amb les curses més exigents i , com avui, fent bons llocs a la primera part de la classificació... tot i que ha patit un parell de caigudes, les sensacions han estat bones.
Després d'explicar-nos els patiments i d'una reconfortant dutxa, aprofitem per fer un dinaret pel poble. Us deixem les classificacions i
una pila de fotos que l'organització de la cursa es va encarregar de fer
durant l'exigent recorregut. La veritat és que els voluntaris i el desplegament organitzatiu mereixen una classificació de 10. Fins la propera!

Ep! A mi també m'han pillat

Cursa Junior (15 km, 1.000 m desnivell positiu)
2. Aribau Portillo 1:09:38

Cursa Muntanya (23,4 km, 1.973 m. desnivell positiu)
65. Jordi Garreta 3:03:29 (15 Veterà)
101. Climent Palet 3:15:58 (4 Master)
119. Abel Herrerías 3:24:48 (83 Senior)

En plena ascensió, comandant el grup

I ara baixant, amb panorama de les muntanyes

L'Abel, arribant adalt

Arribant al poble, l'Aribau em tira una foto amb cara de velocitat

Abel, saludant a tope!

Ben content en Climent!

Per aquí passem, camí bonic i exposat

Abel entrant a meta, amb l'Aribau darrere filmant-lo

Carenejant aprop dels estimbats

Arribant a Tivissa com un campió

La màquina imposant la seva força i tècnica a la carena

Aribau, segon classificat. Felicitats!

VI Marató de Saragossa 30/09/2012

Finalment, l’Alex i jo ens hem  decidit per la marató de Saragossa. La de València ens va agradar molt, però ens ve de gust canviar d’aires.

[Resumeixo molt breument els últims mesos d’entrenament, des d’abans de l’estiu, en què decidim inscriure’ns a la VI Marató de Saragossa, fins el dia abans de la cursa: les últimes tres carreres, les de les festes majors de Terrassa i Matadepera i la Mitja Marató de Sabadell, les guanyo jo. A Sabadell, el guanyo per només 1 segon... No oblidaré mai aquesta victòria! Ara entenc el tòpic aquell de “de penal i a l’últim minut”. I si és contra el Madrid...]

Sortim (L’Alex, la Sofia, la Ivet, la Sílvia i jo mateix) de Terrassa sobre les 9 del matí. Tard. Segons l’Alex, massa d’hora. Anem ràpid (condueix l’Alex) i arribem a Saragossa amb prou temps per deixar les coses a l’hotel ―l’hotel (Hesperia Zaragoza, c. de Conde de Aranda, 48) està bé, però la noia de recepció no és gaire simpàtica―, fer una visita al Pilar, comprar algunes coses i tirar (literalment) unes quantes fotos abans de dinar. Dinem en una casa típica aragonesa, El Fuelle (carrer Major, 59), que ens van recomanar uns amics. Brutal! Jo menjo migas i corder. Cervesa, vi, cafè i postres. Després de dinar, anem directament a buscar els dorsals, sense passar per l’hotel. Hi anem caminant. Quin error! Caminem un munt de quilòmetres. I fa molt vent. Quan arriba el vespre, estem rebentats, morts. Seiem una estona a mirar com ballen tangos en una plaça al centre de Saragossa. Seiem per descansar. Sopem a La Tagliatella (c. de Don Jaime, 43). Un plat gegant de pasta i dues cerveses (us juro que només en volia una, però el cambrer es va equivocar i me’n va portar una altra, que jo no havia demanat!, i, evidentment, me la vaig beure). Estic tan cansat que m’adormo veient el Barça. El Sevilla va guanyant. Queda poc, em sembla. L’endemà llegeixo al twitter que el Barça ha guanyat. Bé.

Ens llevem d’hora. Esmorzem poc. L’esmorzar de l’hotel no és fins a les 8 i la cursa comença a 2/4 de nou... Ens donen dos trossos de pa (a mi em sembla que sec), una mica de pernil i un cafè amb llet. Ens ho mengem a les fosques i ràpid: la meva amiga de recepció no vol que els altres clients ens vegin esmorzant tan d’hora...  

Com sempre que vaig amb l’Alex, anem justos de temps, i hem de córrer per arribar amb el temps just per escalfar abans de sortir. L’exèrcit s’encarrega del servei de guarda-roba. La sortida i l’arribada són en punts diferents de la ciutat.  Els primers 10 quilòmetres són dins d’un parc (Parque José Antonio Labordeta). És com un laberint. Anem donant voltes i més voltes. Passem pels mateixos llocs dues i tres vegades, si no quatre. És com el típic entrenament en què algú va dient “una volta més!”. Jo, de tantes voltes, estic absolutament desorientat; estic segur que si ara paren la carrera no sabré tornar a l’hotel... Finalment deixem el parc. Anem sempre uns 100 metres darrera del globus de 3.45.00 h. Però dubtem si hem de continuar seguint-lo... El nostre objectiu era fer sobre les 3.48.00 h. El recorregut és força suau, amb una certa tendència a baixar, i, sense massa problemes, gairebé sense voler, anem seguint el globus de 3.45.00 h.  Sobre el quilòmetre 20 proposo a l’Alex enganxar-nos-hi definitivament. Ell no ho acaba de veure clar. És poc competitiu. Jo m’hi enganxo. Literalment, m’hi enganxo. L’Alex, no. Però també ve amb el grup. Ens ho passem bé: (el grup) fem l’onada unes quantes vegades, quan passem davant de gent, i riem, riem molt. El recorregut m’agrada. És més cèntric del que pensàvem. Passem per davant del Pilar un parell de vegades. O tres? Creuem l’Ebre diverses vegades. Fa vent, però no tant com ahir, i no és cap impediment per córrer. Hi ha força gent pels carrers. Et criden pel teu nom. T’animen. Ens animen. M’animen. Un parell de vegades, m’ho criden en català. “Va, Joan!”. Llegeixen Joan i m’animen en català! És claríssim, les llengües s’aprenen usant-les. El que porta el globus també ens anima tota l’estona. Diu que anem bé, que tenim més d’un minut de marge sobre el temps previst, que ens anirà bé per quan tinguem el vent de cara, que ens estem acostant al quilòmetre 30, que aguantem junts, i que, a partir del 38, campi qui pugui... Just en aquest moment penso que 10 quilòmetres(eren més de 12...) són pocs quilòmetres. Em trobo bé. Molt bé. Res no em fa mal. He menjat des del primer quilòmetre i he begut en tots els avituallaments. I decideixo marxar, deixar el grup. No miro enrere. No vull saber si l’Alex em segueix. Prefereixo pensar que no, que no em segueix, però m’és igual. Em trobo fortíssim. Corro sol. 900 inscrits no dóna per omplir 42 quilòmetres. És genial. Corro sol pels carrers de Saragossa! Tot és per mi (i per a mi)! Els voluntaris, els policies, la gent... Passo dues vegades per on estan la Sílvia i la Sofia (i la Ivet). És en un pont, que creuem dues vegades, l’última per enfilar ja cap a l’arribada. Pregunto (crido) si l’Alex també ve, i em diuen que sí, que no em preocupi, que ve just darrera meu. Em preocupo. Em pensava que l’havia deixat (definitivament). I no, no l’he deixat... Però miro enrere i no el veig. Uns 3 quilòmetres abans d’arribar a la meta ens creuem. Em fa l’efecte que és prou temps com per no haver de preocupar-me. Em trobo bé i no penso afluixar... I no afluixo. Vaig passant corredors, que sembla que caminin. Arribo eufòric, i aixeco els braços. He guanyat! 3.38.42 h. Espero l’Alex. Espero l’Alex. Espero l’Alex. L’espero més de tres minuts! Finalment, arriba. 3.43.11 h. Està (literalment) mort. Li confesso que, veient-lo, estic més content  pel seu estat que per haver-lo guanyat.

Abans de tornar a casa, dinem en el restaurant La Filoxera (c. de Cadena, 2), un altre “recomenat”. Canalons i peus de porc. Vi i postres.

Us recomano moltíssim la marató de Saragossa. Hi ha pocs corredors, uns nou-cents. El recorregut està bé, prou cèntric, i, sobretot, molt suau. Hi ha força gent pels carrers, animant. Es menja bé (a Saragossa). Jo l’any que ve hi torno, seguríssim.

Joan Bosch: 3.38.42 h.
Alex Valverde: 3:43.11 h.

Disculpeu la llargada.

Joan Bosch

VI Pujada al Montsià, 30/9/2012

 La secció veterana muntanyera dels Pantaurells, acompanyada dels cracks egaramossenaires, vam anar el passat diumenge a l'extrem sud del país, a Alcanar, a disputar la VI Pujada al Montsià, penúltima cursa del Circuit Català de Curses de Muntanya on estem disputant la classificació per categories.

Climent Palet, Jordi Gallego, Dani Mañosa i Jordi Garreta, els cracks del Vallès

Després de la tempesta del dia abans, un dia de forta pluja als Cavalls del vent i, com sabeu, de tristes notícies per a la família muntanyera, arriba la calma, surt el sol, i ens trobem amb un dia excel·lent per sortir a saltar per la muntanya.
Comencem amb una sortida ràpida pels carrers d'Alcanar, ens esperen 31 km i 1.800 m de desnivell positiu, tot un món encara, vaja.
Ja des dels primers kms, el Jordi Gallego tira fort endavant i se'n va amb el grup dels millors, jo vaig passant corredors i em quedo amb el grup intermig per assolir una bona classificació, i en Dani i en Climent surten una mica més conservadors sabent que encara falta molt. La cursa té uns primers tobogans per terreny molt corrible, i a partir del km. 8-9 comença a enfilar-se de veritat per la serra del Montsià, per un terreny molt tècnic, amb molta pedra i roca llisa, que a més està molt molla

El Jordi Gallego en plena ascensió, en segon terme

de l'aiguat del dia anterior. Es fa molt difícil córrer, i fins i tot avançar a un ritme més o menys regular.
Personalment, ho passo molt malament en aquest tram, que va crestejant per dalt la serra del Montsià. Tot i les fantàstiques vistes sobre el delta de l'Ebre, i en general sobre una gran extensió del sud de Catalunya, em costa molt avançar per la roca, i perdo moltes posicions ja que m'avancen altres corredors, molts de la zona, molt més hàbils i acostumats a córrer en terreny tècnic.
La llarga baixada cap al Barranc del Llop és una tortura encara pitjor que la pujada, i aquí rellisco i

Jordi G., pujant un Montsià ple de pedres

caic rodó un parell de vegades, al final decideixo seguir baixant a ritme de tortugueta i reservar les forces per a un terreny millor.
A partir del km 15 comença la pujada més llarga i exigent de la cursa, uns 2 km d'ascensió que ens fan passar per tarteres, trams de grimpada, un paisatge novament espectacular, i arribar finalment al cim de la serra del Montsià, la Torreta (765 m). Els temps parcials que l'organització ha anat recollint, em permeten veure que faig aquest tram a un ritme de 18' el km: "nohasefaltadesir nadamas"...
A partir d'aquí comença una llarga baixada que ja segueix per un terreny molt més favorable (per a mi), amb força terra, i pistes o senders molt més suaus de relleu. Aquí puc tornar a agafar un bon ritme, i torno a avançar els 20-25 corredors que m'havien anat avançant per la cresta i la baixada de roca. Els temps parcials em permeten veure algunes coses curioses. Per exemple, que he fet els últims 10 km de cursa, per un terreny de falsa baixada i amb constants tobogans, a un ritme de poc més de 5' el km, al mateix ritme que els primers kms de la cursa. O que la classificació final que he obtingut (el 32 lloc) era la mateixa que tenia al km 8, i això que entremig m'ha

Estil escalador del Jordi Gallego

avançat molta gent, i després he recuperat jo moltes posicions...
En aquest tram tan corrible i per un paisatge rural molt amè i entretingut, el Jordi Gallego ha tingut problemes físics, i ha hagut de baixar el ritme, cosa que li ha fet perdre força posicions. L'avanço en una recta de terra i em comenta que va amb flato i no hi ha manera que li marxi... una petita tortura fins al final.
L'últim km ja es fa pels carrers asfaltats d'Alcanar, avançant a molts dels participants a la marxa excursionista que es feia paral·lelament a la cursa, i quan entro a la recta final, als últims 200 m, faig un esprint amb les poques forces que em queden, per aconseguir avançar un últim corredor a 3 metres escassos de la línia de meta (la classificació final em dóna 3 segons menys que ell). La lluita per la classificació del Circuit Català no admet relaxaments! Uns minuts després arriben el Dani i el Climent, que han fet molts trams de la cursa junts, i al final el Dani ha tirat endavant i entra en primer lloc.
Hem pogut gaudir, en definitiva, d'una gran cursa, molt ben organitzada, tant en la zona d'arribada, com als avituallaments, com al recorregut, i com és habitual en les curses que formen part del Circuit

Patint de veritat a la pujada

Català que organitza la FEEC. Un poble bolcat en l'esdeveniment, un circuit ben dissenyat, amb terrenys molt diversos, trams molt tècnics i durs, i altres més ràpids i corribles. Crec que mai m'havien tirat tantes fotos en una cursa de muntanya!
Finalment, el Climent, el Dani i un servidor, hem aconseguit una bona classificació en les nostres categories, que ens permet seguir adalt de tot de la general del Circuit Català de Curses de Muntanya, i com és habitual el Climent s'ha quedat a un passet del podi (menys de 3 minuts), i jo a més temps, però un 5è lloc que també s'hi acosta molt... Aquí us deixem les nostres classificacions i un recull d'imatges que ho diuen tot.
Un diumenge ben divertit, i fins la propera!
32. Jordi Garreta, 3h43'56" (5è veterà)
46. Jordi Gallego, 3h55'01"
82. Dani Mañosa, 4h22'47" (13è veterà)
83. Climent Palet, 4h23'48" (4t Master)

Però aquí amb bona cara...

El Climent en plena concentració

Dani seguint els passos ben a prop

Fent cim al Montsià

Volta a la Cerdanya Trail 85 km 9/6/12

El gran Kilian, entre dos pantaurells: Jordi Casanovas i Jordi Garreta

Llevar-se a les 4 de la matinada per anar cap a Puigcerdà a fer un ultra trail pot ser considerat per alguns com un sacrifici o una excentricitat, però per als pantaurells muntanyerus representa un dia rodó i ben divertit, i això és el que vam fer el dissabte passat. L'objectiu era la Volta a la Cerdanya, una cursa de muntanya amb un recorregut per la Cerdanya que tenia tres distàncies: l'ultrafons, de gairebé 200 km (ho deixarem per quan siguem una mica més grans), el trail de 85 km, i una cursa de 35 km. Estic apuntat a la de 85, per primer cop correré una distància superior a la marató.... a veure què passa.
Arribo doncs ben d'hora a Puigcerdà i després de resoldre els temes logístics vaig cap a Martinet, on amb trobo amb el Jordi Casanovas, amb qui compartiré aquesta aventura. Recollim material, típics nervis previs, i primera sorpresa del dia: apareix el Kilian Jornet, a saludar els participants i a donar la sortida. Ens fem unes fotos, i aprofitem la seva amabilitat per intercanviar unes paraules, un noi encantador!

Just abans de sortir de Martinet

Ben puntuals, sortim de l'Ajuntament de Martinet, i comencem a enfilar-nos primer pels carrers del poble, després per pista, i ja per camins. Dels 950 m de Martinet passarem, en poc més de 10 km, a gairebé 2.000 m d'altura, o sigui que la primera part de la cursa està clar de què va. Anem junts amb el Jordi ("els Jordis", ens animen en algun avituallament), que tota l'estona em va aconsellant: no anem massa ràpid, beu a glopets, etc. Ben aviat veig que no m'he preparat gaire bé, és la primera vegada que surto en cursa llarga amb la motxilla que acabo d'estrenar, i no he omplert d'aigua, confiant en els avituallaments força seguits que acostumo a trobar en les curses de 20 o 30 km, però que aquí estan molt més espaiats. Així que, a 6 o 7 km de la sortida, al primer avituallament líquid que trobem, paro a omplir de líquid, amb el Jordi C. donant-me presses perquè altres corredors ens van passant (però, no ens ho havíem de prendre amb calma?). Comencem a pujar cap a l'estació d'esquí de Lles, i el Jordi es posa a tirar i tirar per enmig del bosc, i em deixa anar una de les frases del dia: "que bé que m'ho estic passant, estic disfrutant com un nen!", osti tu, jo a dures penes el segueixo, més calladet, i comencem a avançar altres corredors. En la pujada vaig notant dolor al tormell, que em retorna als difícils temps de la tendinitis de l'any passat, i em va pujant cap al bessó.... primera preocupació. Arribem a dalt, al refugi del Cap de Rec (a gairebé 2.000 m. d'altitud), el Jordi una mica més avançat. Em sorprenc perquè ja anem pel km 15, segons em diuen, i jo ben bé pensava que quedava encara molta pujada. Suposo que és el que té córrer sense referències i purament per sensacions, sembla que vaig justet però en realitat estic anant bastant ràpid. Aprofito per posar-me les mitges compressives als bessons, perquè ja he tingut un parell de petites rampes i em fa por que vagin a més. El Jordi C., impacient perquè ens van passant corredors i ell està a tope, tira i em diu "ja m'atraparàs a la baixada"...

Baixada cap a Prullans

Un cop ben equipat i amb la motxilla reomplerta, començo el llarg tram de baixada, per pista, bosc, i algun tros de carretera (massa llarg pel meu gust). Malgrat alguna pujada trencacames pel mig, en la baixada vaig marcant el meu ritme i començo a avançar els corredors que m'han anat passant a l'avituallament... ben bé uns 10 o 12 que em vaig trobant pel camí, però encara no arribo a l'alçada del Jordi C. que deu anar molt fort. Cap al km. 40 el camí torna a enfilar-se i arribem ben aviat al control de Meranges, un poblet encantador a més de 1.500 m d'altitud. Aprofito per agafar més gels, que seran l'aliment bàsic del dia d'avui, menjar un parell de plàtans, i sobretot molt líquid, tant el que bec aquí com el que porto a la motxilla, seguint obedientment els consells dels cracks del trail amb els que he parlat aquests dies, especialment el Jordi C. i l'Àlex Castells. Estic més o menys a meitat de recorregut, i em trobo força cansat però animat, el dia acompanya (ni massa calor ni fred) i els paisatges i el recorregut són espectaculars... Aprofito també per posar-me compressors a les cuixes, ja que a l'últim tram de pujada em començava a tibar l'isquio dret, tot un clàssic. Però amb aquesta decisió aconseguiré fer el que queda de cursa força sencer, amb alguna amenaça de rampa que aconsegueixo controlar baixant una mica el ritme.

Jordi Casanovas a tope!

Crec que aquí a Meranges és on em diuen que vaig entre els 10-11 primers. Ostres. No havia vingut a competir, però acabar entre els 10 primers.... això mola, no? Surto de l'avituallament continuant en pujada, amb un company més jove enganxat al darrera, xerrem una mica, però jo segueixo al meu ritme i veig que ell es va quedant... ostres, ara potser sí que dec anar el desè, penso... (s'ha d'anar pensant en moltes coses per entretenir una mica el cervellet durant les pujades).
Pocs kms després comença una llarga baixada cap al poble de Ger. Tot i que "ja no sóc el que era" quan ha començat la cursa, fa 5 o 6 hores, les baixades segueixen sent el meu terreny, mantinc un ritme fort gairebé per inèrcia, i encara avanço un altre company al qual li pregunto i em diu que té problemes al genoll. Jo també he de vigilar, perquè el tormell i la cuixa dreta segueixen punxant i queixant-se, però les mitges compressives em salvaran definitivament: excepte alguna punxadeta en baixada que m'obliga a fluixar momentàniament el ritme, puc anar fent i no he de parar en cap moment. Una situació que no m'hauria imaginat fa un any quan patia lo inimaginable en les curses de 5 o 6 km pels barris de Terrassa...

En territori francès cap a La Tour de Querol

Aproximadament al km 50, arribo a l'avituallament de Ger, un company amb qui ens saludem està marxant, i just abans de marxar jo n'arriba un altre pel darrere... Després de menjar i beure una mica, torno al camí, i comença ara uns quants kms amb tendència a anar pujant que se'm faran molt llargs. Començo a estar cansat, el cervellet em comença a enviar idees negatives ("què fas tu aquí?", "no estàs prou entrenat per fer això"...) que he de combatre, i els 30 km que encara queden, amb força desnivell, semblen un món. Però no hem vingut aquí per plegar així, tan fàcilment, o sigui que el cervell que doni les voltes que vulgui, que les cames seguiran corrent... Comencem a pujar cada cop més fort, i em sorprèn acostar-me al company que em precedeix (Iñaki diu el dorsal),  el veig molt fort però m'hi acosto i xerrem una mica. Crec que seguirem junts, però després d'una estona veig que es queda, i en un parell de revolts ja pràcticament el perdo de vista. Tècnicament, no és ni que el vulgui avançar, simplement mantinc el mateix ritme, i ell que deu anar encara més castigat que jo, el va afluixant...

Avituallament de Bell-lloc amb el senyor que em va salvar la vida

Baixant a tota castanya cap a Llívia

Aquesta última pujada del recorregut, potser uns 600 o 700 m de desnivell positiu segons el perfil, es fa duríssima. Arribem a territori francès (osti tu, hem passat una frontera, no sé pas on estava, no he vist cap línea de puntets...) i passem el poblet de La Tour de Querol. Seguim pujant per terreny alpí, prats d'herba i muntanyes pelades, i veig que he fet curt de líquid, estic cansat i tinc molta set. Passem per racons molt macos, i en una sèquia paro i m'ajupo a beure aigua. Aigua fresquíssima, que corre ben neta, i que bec a litres, em sembla. Aquest corrent d'aigua m'ha salvat literalment la vida, una mica més animat puc seguir fins a l'avituallament del km.68 (Bell-lloc), a dalt de tot de l'últim cim, on un home encantador i servicial m'ajuda, em reconforta, em dóna líquid, m'anima.... (aquí faig un incís, l'organització de la cursa molt bé, molt bona atenció i funcionament dels avituallaments, bona senyalització, recorregut atractiu... felicitacions sinceres per a ells). De sobte, mentre estic omplint de líquid la motxilla, arriben pel prat els dos companys que van darrere meu. Xerrem un moment, tots anem "petats", però em carrego la motxilla i surto pitant: "ens veiem a la baixada",  no és plan ara anar perdent les posicions...

Sempre animat, encara que sigui al km 70!

Segons m'ha dit l'àngel salvador de l'avituallament, només queda baixada i pla, però a mi se'm fa cada cop més difícil seguir corrent. De moment, uns 7 km de baixada cap a Llívia, les cames aguanten molt millor del que em pensava, i bevent molt sovint em planto a la famosa vila més aviat del que em pensava. Quan estic arribant al poliesportiu on hi ha l'últim avituallament de la cursa, veig el Jordi C. que està marxant. Xerro un moment amb els simpàtics voluntaris, bec i menjo l'últim tros de fruita, i torno cap al camí. Efectivament, els 10 km que encara resten fins a l'arribada són pràcticament plans, per pista ampla i molt fàcil de córrer, però aquí és on he de posar el cap ben alerta, intento fer oblidar al cos el cansament que porta acumulat, però vaig pensant que en qualsevol moment em començaran a avançar els companys del darrera. No puc evitar, en les llargues rectes de la pista, mirar enrera de tant en tant.... però no veig ningú. I en canvi, en algun revolt ja començo a veure al Jordi C., a qui, per sorpresa meva, m'acabo acostant poc abans d'arribar a Bourg-Madame, a 4 o 5 km de l'arribada. Parlem una estona i m'explica que s'ha perdut dos cops, fent uns 3 o 4 km extra.... de fet, la primera vegada que s'ha perdut ja ens havíem trobat en un poblet, però ràpidament havia tornat a marxar. Ara que ens tornem a trobar, anem tots dos bastant rebentats, però sembla que no se'ns acosta ningú. M'anima i em confirma que el que queda és molt poc i molt pla, paraules que m'agrada sentir perquè arribo ja molt i molt justet.... 

Sortim de Bourg-Madame per carretera, tornem a passar la frontera i entrem a Puigcerdà, i aquí jo ja em vaig quedant a poc a poc, les cames no paren, però ja no tiren... i en les primeres rampes que pugen cap al centre de Puigcerdà, el Jordi C. manté el ritme i jo acabo caminant (osti, quin pujadot final pels carrers de Puigcerdà: aquesta vila fot molta pujada!). Quan ja encaro el centre històric, em poso a còrrer, a riure i a saludar el nombrós públic que  hi ha pel carrer, aquí hem de fer bona cara i acabar amb tota la dignitat que es pugui! Faig els 100 m finals per un passadís de gent i tanques, molt emocionant, i arribo a plaça amb la megafonia cridant el meu nom i la gent aplaudint. Entro a meta assenyalant-me el peu amb les dues mans, un gest dedicat al company pantaurell Joaquim Gallen que està convalescent d'un accident des de fa setmanes i amb la pota enguixada. Quan estic creuant la línia em torno a emocionar, s'ha acabat el patiment, i no puc evitar que em saltin unes llàgrimes. El Jordi C., que ha arribat només mig minut davant meu, em saluda, ens abracem, i gairebé es fot a riure de les emocions d'un veteranu com jo. És que sóc molt sensible, tu!

Entrevistat a l'arribada....

A l'arribada un tracte excel·lent, ens donen els regals i la medalla de finalitzador de la cursa, i fins i tot em fan una entrevista preguntant-me sobre el "Super-Paco", un pagès de 74 anys (!!) que ha corregut, i que aconseguirà acabar unes hores després, la cursa llarga de 190 km... això sí que són "cuyong", tu!... Quin paio, felicitats! El company que anava darrere meu, i que jo pensava que m'avançaria en qualsevol moment, acaba entrant a més de 7 minuts.... al final veig que tots anàvem justets, justets...

Dos cracks pantaurells, entre els 10 primers, ole tu!

He fet els 85 km i 4.435 m. de desnivell positiu en 10 h. i 44 minuts; si parteixo la cursa en 2 maratons, les he corregut més ràpid que les maratons de muntanya que he fet enguany (Campdevànol, Congost)... tot i que la Volta a la Cerdanya tenia proporcionalment menys desnivell, la veritat és que no em puc queixar. Els jutges ens confirmen que jo he quedat 9è de la general, i el Jordi C., tot i perdre's i afegir aquests 3-4 km, ha fet 8è... vaja, que els Pantaurells hem imposat la nostra llei ocupant dos llocs entre els 10 primers (89 corredors han pres la sortida), estem més que contents, molt satisfets!
Quan marxo ja cap als vestuaris, aprofitant que és molt d'hora i que puc tornar cap a Terrassa encara amb llum de dia, em creuo amb el Kilian Jornet que va cap a l'arribada a veure l'ambient, em pregunta "Què, com t'ha anat?", jo, "osti, molt bé, molt guapa la cursa...." i xerrem un momentet. Què més puc demanar? M'ho he passat de nassos, he compartit cursa amb un monstruo (Jordi C., ets un monstruo!!! la propera no et perdis, i vas de cap al podi!), he conegut el Kilian, he gaudit d'uns paisatges excepcionals, un recorregut divertit i maco, he conegut uns poblets fantàstics, he patit, m'he matxacat fins a un límit on encara no havia arribat, he plorat i he rigut.... un dia rodó. Hi tornarem.

Entrenament canyero per Sant Llorenç 29/4/12

Avui per celebrar que teníem dos Pantaurells, el Joaquim i l'Enric, a la Marató d'Empúries, i per enviar-los tota la força possible, la secció de muntanya ha sortit a fer un entrenament pel Parc de Sant Llorenç que s'ha anat allargant, allargant, hem començat a fer cims, i cims... i al final s'ha convertit en bastant canyero: 36,5 km - 1.345 m de desnivell positiu - 5h 02'.
Recorregut: Ca n'Aurell - Turó de les Pedritxes (734 m) - Pou de Glaç de l'Obac - Castellsapera (940 m) - Coll de Boix - Coll d'Estenalles - Montcau (1.052 m) - La Mola (1.104 m) - Can Robert - Riera de Les Arenes - Ca n'Aurell.
Un entrenament magnífic, tot per corriol, camí, canal i pista (només hem trepitjat asfalt per sortir i per tornar a entrar a Terrassa), amb la millor companyia. Us deixem aquí algunes fotos...

Climent, Quique, Jordi C. i Jordi G. al Turó de Les Pedritxes (734 m), primer cim dels quatre que farem

Pujant a Castellsapera per la canal de Ponent

Aquest tros costa una mica...

Al cim de Castellsapera (940 m) escriurem un poema

Pantaurell Mountain Power a Castellsapera

Al cim del Montcau (1.052 m)

I no ens podíem deixar la pujada a La Mola (1.104 m)...

Baixant de La Mola cap a Can Pobla per la canal del Cingle dels Cavalls

Lliurament de premis del Circuit Català de Curses de Muntanya 2011

Amb una mica de retard, però no podem deixar passar l'ocasió de mostrar algunes imatges de l'acte de lliurament dels premis del IX Circuit Català de Curses de Muntanya, organitzat per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) durant el 2011, i en el que els integrants de la secció de muntanya dels Pantaurells hem obtingut tan bons resultats. Perdoneu per voler "fardar" una mica, però és que no tenim gaire oportunitats per fer-ho!...

Va ser un acte emotiu i simpàtic, organitzat al local del Centre Excursionista Vilassar de Mar, amb la presència dels representants de la FEEC i de les autoritats locals.

Climent, recollint el trofeu de tercer Màster

 El Circuit Català 2011 estava format per un total de 8 curses de muntanya (Sanaüja, Sant Amand, Paüls, Burriac Atac, Pujada al Montsià, Montroig, Marató de Sant Llorenç i Castell de Burriac) en els que s'anaven sumant els punts obtinguts segons la classificació final, i després de córrer amb força regularitat, els Pantaurells vam obtenir aquestes fantàstiques posicions a les nostres respectives categories:
Veterà Masculí:
3. Jordi Garreta Clusella (446,4 punts)
Màster Masculí:
3. Climent Palet Puig (482 punts)

El podi veterà masculí: Jordi Garreta (3r), Javi Delgado (1r) i Josep Sancho (2n)

 En la classificació absoluta del Circuit, vam obtenir també un bon resultat, i més tenint en compte que disputàvem les curses amb els corredors federats en muntanya, és a dir, de lo milloret del país:
9. Jordi Garreta (141,6 punts)
14. Climent Palet (42 punts)
Us deixem algunes fotos de l'acte, que va acabar amb un animat berenar i xerrada amb tots els assistents, i fins la propera!

Foto de conjunt amb tots els premiats: lo milloret de les curses de muntanya

Mira que contents aquest parell

I l'endemà diumenge, per celebrar-ho... un turó de les Pedritxes ben bonic!