El Joan Oliveres, l’Alex
Valverde i jo vam córrer la VII Marató de Saragossa ja fa unes quantes setmanes,
mesos!, el 29 de setembre, però no la puc per deixar passar, una marató..., que
costa molt de fer i més d’acabar, així que, encara que tard, no m’estalvio
d’escriure-us-en la crònica.
La marató de
Saragossa és just després de l’estiu, i això m’agrada especialment, perquè
m’obliga a no deixar d’entrenar durant les vacances... L’agost el passo entre
Ogassa i l’Ampolla. Ogassa és un municipi totalment muntanyós, de poc més de
260 habitants, que està al bell mig de la comarca del Ripollès. Els sogres hi
tenen una casa, el Pla LLobet, just a sota del Taga. Cada matí surto a córrer,
des de casa, bé cap a la Ruta del Ferro (fins a Ripoll) bé cap al Taga. Aquests
dies també aprofito per anar amb l’avi
Manolo, el pare de la Sílvia, a córrer o d’excursió per Serra Cavallera, que
coneix bé, o amb el Ferran Pastor, un cosí de la Sílvia, que és un autèntic
crack de les curses de muntanya. Ogassa és un molt bon lloc per córrer, i, en
general, per viure, però a mi encara em costa estar-m’hi gaire dies seguits... L’Ampolla és un municipi costaner del Baix
Ebre, la porta del Delta de l’Ebre. La Sílvia i jo n’estem enamorats, de tot lo Delta. Els amics Jaume Tiron i la
Neus Chavarria ens hi van portar fa uns anys i ja no hi hem deixat d’anar cap estiu, 7 o 15 dies, segons l’economia (domèstica). Normalment lloguem un
apartament en el mateix edifici on ells tenen el seu. Té piscina comunitària i
la platja està a tocar. Els veïns els coneixem de cada estiu. El Joan i
el Ferran han fet molts amics, i s’ho passen com enlloc. El Joan ja és un
expert agafant crancs, i el Ferran busseja com un peix. A l’Ampolla, com a
Ogassa, intento sortir cada dia, la majoria de dies amb el Jaume, però aquest
estiu també amb el David Curto, un altre veí, que havia fet atletisme de jove
(salt de llargada), que hi ha tornat, i que espero que ara no ho deixi i
veure’l a la III Mitja Marató de l’Ampolla el mes de juny.
Jo, l'Alex i el Joan just abans de sortir |
Com l’any passat,
dues setmanes abans de la marató de Saragossa faig la Matagalls Montserrat.
Aquest any ja és la quarta vegada. M’hi va animar la primera vegada, el 2010, el Salvador
Domingo, un tiet de la Sílvia, i, des d'aleshores, cada any l’hem fet plegats, i els dos últims
anys també amb la seva filla Carla, i aquest any també amb l’Esteve Utset i
l’Alex, el veí. Aquest any m’ho vaig passar molt bé a la Mm, vam anar “a ritme”, vam parar poca estona en els avituallaments, i vam riure molt també. Però vaig
acabar “tocat”, amb un dolor molt intens a la tíbia (periostitis tibial?).
Estàvem inscrits a
la marató de Saragossa l’Alex, el Joan Oliveres i jo. Ens vam agafar una triple
en un dels hotels convinguts amb l’organització de la cursa, per només 30 € la
mitja pensió!
No havia sortit des
de la Mm, i no sabia si ja estava bé... L’Alex, que va acabar la Mm amb els
peus totalment llagats, ja estava totalment curat, però no havia tingut massa
temps per entrenar: gairebé tampoc no havia sortit cap dia... El Joan també havia
estat lesionat i tampoc no havia entrenat com li hagués agradat. No pintava
gens bé... L’Alex i el Joan no paraven de preguntar: hi anem, oi? I tant si hi
anirem!
Vam marxar dissabte
després de dinar. Volíem arribar a temps per veure el Barça, que jugava a les
8. L’hotel està a prop del vell camp del Saragossa, la Romareda. Vam aparcar,
vam deixar les bosses a l’hotel, vam recollir els dorsals, que l'organització ens havia deixat a la
recepció de l’hotel!, i vam sortir per anar a veure el Barça. Vam agafar el
flamant tramvia, però a mig recorregut ens van fer baixar: una manifestació no
ens deixava avançar. Vam caminar fins que vam trobar un bar a on vam veure el
partit. Ni recordo contra qui ni tampoc el resultat... Ens vam fotre unes
birres i unes braves. Després vam anar a sopar a La
Tagliatella Zaragoza, pasta i cervesa. I després de sopar vam tornar a
l’hotel. Vam veure l’Atlético de Madrid Real Madrid a baix amb altres
corredors, la majoria catalans. Tots anàvem contra el Madrid, menys un que
anava a favor de l’Atlético... Era de Madrid, colchonero,
anava dient que si guanyaven l’endemà correria amb la samarreta rojiblanca. Vam riure molt. Va guanyar
l’Atlético, bé, i, fent honor a la seva paraula, diumenge el paio va córrer amb la semarreta de l'Atlético.
Vam començar conservadors: l’Alex i jo vam sortir amb el globus de 3.45; el Joan, amb el de
4. Tots els globus els portaven noies. Ens vam desitjar sort, com sempre. Durant
l’escalfament, en què vam coincidir amb el bo de Bartolomé Serrano, no vaig notar cap molèstia a la tíbia, però poc després de sortir
ja em va començar a fer mal... Pels volts del quilòmetre 15 el dolor ja era tan
gran que li vaig dir a l’Alex que marxés sol, que jo ja no podia seguir...
Estava furiós! I decebut... És curiós, quan ja anava a plegar vam començar una
pujada que, sorprenentment, em va calmar sensiblement el dolor, em vaig animar
i em vaig convèncer que, almenys, ho havia d’intentar. El dolor no anava a més,
per ara. L’Alex i jo vam continuar còmodament amb el globus de 3.45... Sobre el
quilòmetre 20 vam veure el Joan: el teníem a molts pocs metres! Va, Joan! Havia
marxat del globus de 4... Després ho pagaria... Com faig sempre, sobre el quilòmetre
30 vaig incrementar el ritme i vaig deixar enrere el globus... i l’Alex. No vaig veure si l’Alex em seguia,
però vaig suposar que no... Vaig córrer sol un parell de quilòmetres, però no
anava bé, i el dolor a la tíbia ja era insuportable... Vaig deixar que el
globus de 3.45 m’atrapés, i vaig continuar amb ells. Però i l’Alex? Ja no anava
amb el globus... S’havia despenjat... Bé! Els últims quilòmetres el globus de
3.45 ja només el seguíem tres o quatre corredors. Vam arribar sobre les 3.43,
amb un marge de menys dos minuts sobre el temps previst. Estava contentíssim!,
és la vegada que he estat més a prop de deixar-ho córrer... Finisher! Després de
creuar la meta vaig fer dos petons a la noia del globus..., em van posar la
medalla i vaig anar a buscar ràpid l’avituallament final: síndria, meló,
begudes isotòniques... Em va fer mandra fer cua per un massatge... La tíbia em
feia molt mal, tant que no podia ni posar el peu a terra... Em vaig treure la
bamba. Mentre esperava l’Alex i el Joan, prop de la meta, vaig veure passar un
munt d’ambulàncies, corredors embolicats en mantes tèrmiques, alguns estirats
en llitera..., plorant... Ho sento, no sóc un insensible (o sí), tot això em va
fer sentir més orgullós d’haver-la acabat, i ja en són unes quantes, tantes com
vuit!: Barcelona 2011, 2012 i 2013, València 2011, Saragossa 2012 i 2013,
Tarragona 2013, Empúries 2013. L’Alex i el Joan van arribar contents, i
cansats!, però sobretot molt satisfets de si mateixos també.
Abans de tornar cap
a Terrassa vam dinar al restaurant El
Fuelle: migas, corder, molta
cervesa i cafès.
Temps:
Joan Bosch 3:43:02
Lloc 393
Alex Valverde
3:51:58 Lloc 490
Joan Oliveres
4:10:31 Lloc 710
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada