La Garrotxa és terra de volcans. I de
bandolers, de punyalades...
L’Alex i jo repetim a la Mitja Marató de la Garrotxa, més coneguda com “la del pernil”, perquè just després de creuar la meta te’n donen un, de pernil, que després has de dur al damunt tota l’estona: a l’avituallament final, a les dutxes... És una mitja de les que paguen la pena, sobretot pel paisatge, el nord de la Vall de'n Bas. A mi, a més, em queda a prop d’Ogassa. Aquest any el Jaume Martínez, que va “punxar” a Barcelona (i que encara no té Facebook...), també s’hi ha inscrit. Els tres farem la Marató d’Empúries el 28 d’abril, aquesta mitja ens aniré bé com a entrenament.
Com que podem disposar de la casa d’Ogassa, decidim anar-hi els tres el cap de setmana, acompanyats: amb la Montse i el Marc, la Sofia i la Ivet, la Sílvia, el Joan i el Ferran. Quedem dissabte a les quatre. Al matí els nens tenen partit. Però sortim quan ja són gairebé quarts de cinc, per culpa meva: no trobava la cartera! Vaig jurar i perjurar que l’havia baixat al cotxe. El vam buidar, i regirar, dues vegades. Finalment la va trobar la meva dona: estava al sofà de casa..., la cartera. No és la primera vegada ni, coneixent-me, tampoc no serà l’última... Sílvia, paciència!
Vam arribar a Ogassa sobre les sis. Vam descarregar. L’Alex, el Jaume, jo i els nens vam baixar al poble a jugar a ping-pong, fins que es va fer fosc. No cal dir-ho, vaig ser el rei de la pista, però no té mèrit: el Jaume i l’Alex... què dolents que són, déu meu! Vam sopar al restaurant Can Costes. Els tres vam demanar amanida de primer; de segon, peus de porc. Cervesa i vi negre (en porró). De postres, mel i mató. I cafè.
Ens vam llevar sobre les set. Vam esmorzar: el Jaume, fruits secs, un suc, cafè amb llet i un plàtan; l’Alex, fruits secs amb mel; i jo, un cafè amb llet i una barrita. Vam marxar amb el cotxe del Jaume, vam sortir d’hora... Vam escalfar. I vam riure. Vam riure molt. Bé, vam riure molt tot el cap de setmana. El Jaume de tant en tant feia sobtats canvis de ritme... L’hauríeu de veure, semblava que s’havia de desmuntar! Vam continuar rient, fins a l’hora de sortir.
Fa molta calor. La sortida ens agafa desprevinguts, encara rient. Bé, al Jaume, no: surt com un coet! Els primers 4-5 quilòmetres els fem tranquils, a ritme, però sense forçar massa, com ens agrada a l’Alex i a mi. Els primers quilòmetres són de pujada. Bé. Després, progressivament, en pla, anem incrementant el ritme. El Jaume marxa davant nostra, l’hem perdut de vista. Sobre el km 10 ja estem on fire, anem molt ràpid, i comencem a avançar corredors... I, encara lluny, ja veiem el Jaume. Abans del km 15 deixo l’Alex, que ja va bufant. Això m’anima encara més. Vaig molt bé. Passo molts corredors. I passo el Jaume, que també deixo enrere. Estic eufòric. Els últims 5-6 quilòmetres els faig volant, literalment. Arribo a 1:39:43 h.
Mentre espero que arribin..., coincideixo amb els olotins Estanis Vayreda i Coralí Las Heras, que feia molt temps que no veia. Em fa molta il·lusió. Xerrem una bona estona. Primer acaba el Jaume (01:42:54 h.); després, l’Alex (01:43:52 h.).
Tinc panxa. Entreno poc. El Jaume fa sèries, entrena amb el Pep Boada. L’Alex és més jove, i també més prim. Però jo guanyo. El Jaume corre amb el cor, però no amb el cap; l’Alex corre amb el cap, i no amb el cor; jo corro amb el cap i amb el cor!
Vam dinar a la casa d’Ogassa. Vam fer carn a la brasa. El Jaume va encendre el foc, va cuidar les brases i va fer la carn, que, per cert, havíem comprat aquell mateix matí a la carnisseria del poble. La botifarra, boníssima! De primer, macarrons. Abans de dinar, em vaig fotre dues cerveses, mentre vigilava el Jaume, que vigilava la carn... Dinant, vi negre (DO del Priorat). Estàvem contents. I vam continuar rient... La Montse ens va confessar alguns “secrets” del Jaume: una perla, li agrada el Manolo Escobar! La Sofia també en va explicar alguna, de perla..., però me la callo, que l’Alex sí que té Facebook...
Va ser un cap de setmana magnífic, que s’ha de repetir.
La classificació.
Joan Bosch, 01:39:43 h.
Jaume Martínez, 01:42:54 h.
Alex Valverde, 01:43:52 h.
L’Alex i jo repetim a la Mitja Marató de la Garrotxa, més coneguda com “la del pernil”, perquè just després de creuar la meta te’n donen un, de pernil, que després has de dur al damunt tota l’estona: a l’avituallament final, a les dutxes... És una mitja de les que paguen la pena, sobretot pel paisatge, el nord de la Vall de'n Bas. A mi, a més, em queda a prop d’Ogassa. Aquest any el Jaume Martínez, que va “punxar” a Barcelona (i que encara no té Facebook...), també s’hi ha inscrit. Els tres farem la Marató d’Empúries el 28 d’abril, aquesta mitja ens aniré bé com a entrenament.
Com que podem disposar de la casa d’Ogassa, decidim anar-hi els tres el cap de setmana, acompanyats: amb la Montse i el Marc, la Sofia i la Ivet, la Sílvia, el Joan i el Ferran. Quedem dissabte a les quatre. Al matí els nens tenen partit. Però sortim quan ja són gairebé quarts de cinc, per culpa meva: no trobava la cartera! Vaig jurar i perjurar que l’havia baixat al cotxe. El vam buidar, i regirar, dues vegades. Finalment la va trobar la meva dona: estava al sofà de casa..., la cartera. No és la primera vegada ni, coneixent-me, tampoc no serà l’última... Sílvia, paciència!
Vam arribar a Ogassa sobre les sis. Vam descarregar. L’Alex, el Jaume, jo i els nens vam baixar al poble a jugar a ping-pong, fins que es va fer fosc. No cal dir-ho, vaig ser el rei de la pista, però no té mèrit: el Jaume i l’Alex... què dolents que són, déu meu! Vam sopar al restaurant Can Costes. Els tres vam demanar amanida de primer; de segon, peus de porc. Cervesa i vi negre (en porró). De postres, mel i mató. I cafè.
Ens vam llevar sobre les set. Vam esmorzar: el Jaume, fruits secs, un suc, cafè amb llet i un plàtan; l’Alex, fruits secs amb mel; i jo, un cafè amb llet i una barrita. Vam marxar amb el cotxe del Jaume, vam sortir d’hora... Vam escalfar. I vam riure. Vam riure molt. Bé, vam riure molt tot el cap de setmana. El Jaume de tant en tant feia sobtats canvis de ritme... L’hauríeu de veure, semblava que s’havia de desmuntar! Vam continuar rient, fins a l’hora de sortir.
Fa molta calor. La sortida ens agafa desprevinguts, encara rient. Bé, al Jaume, no: surt com un coet! Els primers 4-5 quilòmetres els fem tranquils, a ritme, però sense forçar massa, com ens agrada a l’Alex i a mi. Els primers quilòmetres són de pujada. Bé. Després, progressivament, en pla, anem incrementant el ritme. El Jaume marxa davant nostra, l’hem perdut de vista. Sobre el km 10 ja estem on fire, anem molt ràpid, i comencem a avançar corredors... I, encara lluny, ja veiem el Jaume. Abans del km 15 deixo l’Alex, que ja va bufant. Això m’anima encara més. Vaig molt bé. Passo molts corredors. I passo el Jaume, que també deixo enrere. Estic eufòric. Els últims 5-6 quilòmetres els faig volant, literalment. Arribo a 1:39:43 h.
Mentre espero que arribin..., coincideixo amb els olotins Estanis Vayreda i Coralí Las Heras, que feia molt temps que no veia. Em fa molta il·lusió. Xerrem una bona estona. Primer acaba el Jaume (01:42:54 h.); després, l’Alex (01:43:52 h.).
Tinc panxa. Entreno poc. El Jaume fa sèries, entrena amb el Pep Boada. L’Alex és més jove, i també més prim. Però jo guanyo. El Jaume corre amb el cor, però no amb el cap; l’Alex corre amb el cap, i no amb el cor; jo corro amb el cap i amb el cor!
Vam dinar a la casa d’Ogassa. Vam fer carn a la brasa. El Jaume va encendre el foc, va cuidar les brases i va fer la carn, que, per cert, havíem comprat aquell mateix matí a la carnisseria del poble. La botifarra, boníssima! De primer, macarrons. Abans de dinar, em vaig fotre dues cerveses, mentre vigilava el Jaume, que vigilava la carn... Dinant, vi negre (DO del Priorat). Estàvem contents. I vam continuar rient... La Montse ens va confessar alguns “secrets” del Jaume: una perla, li agrada el Manolo Escobar! La Sofia també en va explicar alguna, de perla..., però me la callo, que l’Alex sí que té Facebook...
Va ser un cap de setmana magnífic, que s’ha de repetir.
La classificació.
Joan Bosch, 01:39:43 h.
Jaume Martínez, 01:42:54 h.
Alex Valverde, 01:43:52 h.