dilluns, 15 d’octubre de 2012

VI Marató de Saragossa 30/09/2012

Finalment, l’Alex i jo ens hem  decidit per la marató de Saragossa. La de València ens va agradar molt, però ens ve de gust canviar d’aires.
[Resumeixo molt breument els últims mesos d’entrenament, des d’abans de l’estiu, en què decidim inscriure’ns a la VI Marató de Saragossa, fins el dia abans de la cursa: les últimes tres carreres, les de les festes majors de Terrassa i Matadepera i la Mitja Marató de Sabadell, les guanyo jo. A Sabadell, el guanyo per només 1 segon... No oblidaré mai aquesta victòria! Ara entenc el tòpic aquell de “de penal i a l’últim minut”. I si és contra el Madrid...]
Sortim (L’Alex, la Sofia, la Ivet, la Sílvia i jo mateix) de Terrassa sobre les 9 del matí. Tard. Segons l’Alex, massa d’hora. Anem ràpid (condueix l’Alex) i arribem a Saragossa amb prou temps per deixar les coses a l’hotel ―l’hotel (Hesperia Zaragoza, c. de Conde de Aranda, 48) està bé, però la noia de recepció no és gaire simpàtica―, fer una visita al Pilar, comprar algunes coses i tirar (literalment) unes quantes fotos abans de dinar. Dinem en una casa típica aragonesa, El Fuelle (carrer Major, 59), que ens van recomanar uns amics. Brutal! Jo menjo migas i corder. Cervesa, vi, cafè i postres. Després de dinar, anem directament a buscar els dorsals, sense passar per l’hotel. Hi anem caminant. Quin error! Caminem un munt de quilòmetres. I fa molt vent. Quan arriba el vespre, estem rebentats, morts. Seiem una estona a mirar com ballen tangos en una plaça al centre de Saragossa. Seiem per descansar. Sopem a La Tagliatella (c. de Don Jaime, 43). Un plat gegant de pasta i dues cerveses (us juro que només en volia una, però el cambrer es va equivocar i me’n va portar una altra, que jo no havia demanat!, i, evidentment, me la vaig beure). Estic tan cansat que m’adormo veient el Barça. El Sevilla va guanyant. Queda poc, em sembla. L’endemà llegeixo al twitter que el Barça ha guanyat. Bé.
Ens llevem d’hora. Esmorzem poc. L’esmorzar de l’hotel no és fins a les 8 i la cursa comença a 2/4 de nou... Ens donen dos trossos de pa (a mi em sembla que sec), una mica de pernil i un cafè amb llet. Ens ho mengem a les fosques i ràpid: la meva amiga de recepció no vol que els altres clients ens vegin esmorzant tan d’hora...  
Com sempre que vaig amb l’Alex, anem justos de temps, i hem de córrer per arribar amb el temps just per escalfar abans de sortir. L’exèrcit s’encarrega del servei de guarda-roba. La sortida i l’arribada són en punts diferents de la ciutat.  Els primers 10 quilòmetres són dins d’un parc (Parque José Antonio Labordeta). És com un laberint. Anem donant voltes i més voltes. Passem pels mateixos llocs dues i tres vegades, si no quatre. És com el típic entrenament en què algú va dient “una volta més!”. Jo, de tantes voltes, estic absolutament desorientat; estic segur que si ara paren la carrera no sabré tornar a l’hotel... Finalment deixem el parc. Anem sempre uns 100 metres darrera del globus de 3.45.00 h. Però dubtem si hem de continuar seguint-lo... El nostre objectiu era fer sobre les 3.48.00 h. El recorregut és força suau, amb una certa tendència a baixar, i, sense massa problemes, gairebé sense voler, anem seguint el globus de 3.45.00 h.  Sobre el quilòmetre 20 proposo a l’Alex enganxar-nos-hi definitivament. Ell no ho acaba de veure clar. És poc competitiu. Jo m’hi enganxo. Literalment, m’hi enganxo. L’Alex, no. Però també ve amb el grup. Ens ho passem bé: (el grup) fem l’onada unes quantes vegades, quan passem davant de gent, i riem, riem molt. El recorregut m’agrada. És més cèntric del que pensàvem. Passem per davant del Pilar un parell de vegades. O tres? Creuem l’Ebre diverses vegades. Fa vent, però no tant com ahir, i no és cap impediment per córrer. Hi ha força gent pels carrers. Et criden pel teu nom. T’animen. Ens animen. M’animen. Un parell de vegades, m’ho criden en català. “Va, Joan!”. Llegeixen Joan i m’animen en català! És claríssim, les llengües s’aprenen usant-les. El que porta el globus també ens anima tota l’estona. Diu que anem bé, que tenim més d’un minut de marge sobre el temps previst, que ens anirà bé per quan tinguem el vent de cara, que ens estem acostant al quilòmetre 30, que aguantem junts, i que, a partir del 38, campi qui pugui... Just en aquest moment penso que 10 quilòmetres(eren més de 12...) són pocs quilòmetres. Em trobo bé. Molt bé. Res no em fa mal. He menjat des del primer quilòmetre i he begut en tots els avituallaments. I decideixo marxar, deixar el grup. No miro enrere. No vull saber si l’Alex em segueix. Prefereixo pensar que no, que no em segueix, però m’és igual. Em trobo fortíssim. Corro sol. 900 inscrits no dóna per omplir 42 quilòmetres. És genial. Corro sol pels carrers de Saragossa! Tot és per mi (i per a mi)! Els voluntaris, els policies, la gent... Passo dues vegades per on estan la Sílvia i la Sofia (i la Ivet). És en un pont, que creuem dues vegades, l’última per enfilar ja cap a l’arribada. Pregunto (crido) si l’Alex també ve, i em diuen que sí, que no em preocupi, que ve just darrera meu. Em preocupo. Em pensava que l’havia deixat (definitivament). I no, no l’he deixat... Però miro enrere i no el veig. Uns 3 quilòmetres abans d’arribar a la meta ens creuem. Em fa l’efecte que és prou temps com per no haver de preocupar-me. Em trobo bé i no penso afluixar... I no afluixo. Vaig passant corredors, que sembla que caminin. Arribo eufòric, i aixeco els braços. He guanyat! 3.38.42 h. Espero l’Alex. Espero l’Alex. Espero l’Alex. L’espero més de tres minuts! Finalment, arriba. 3.43.11 h. Està (literalment) mort. Li confesso que, veient-lo, estic més content  pel seu estat que per haver-lo guanyat.

Abans de tornar a casa, dinem en el restaurant La Filoxera (c. de Cadena, 2), un altre “recomenat”. Canalons i peus de porc. Vi i postres.
Us recomano moltíssim la marató de Saragossa. Hi ha pocs corredors, uns nou-cents. El recorregut està bé, prou cèntric, i, sobretot, molt suau. Hi ha força gent pels carrers, animant. Es menja bé (a Saragossa). Jo l’any que ve hi torno, seguríssim.

Joan Bosch: 3.38.42 h.
Alex Valverde: 3:43.11 h.
Disculpeu la llargada.
Joan Bosch