Volta a la Cerdanya Trail 85 km 9/6/12

El gran Kilian, entre dos pantaurells: Jordi Casanovas i Jordi Garreta

Llevar-se a les 4 de la matinada per anar cap a Puigcerdà a fer un ultra trail pot ser considerat per alguns com un sacrifici o una excentricitat, però per als pantaurells muntanyerus representa un dia rodó i ben divertit, i això és el que vam fer el dissabte passat. L'objectiu era la Volta a la Cerdanya, una cursa de muntanya amb un recorregut per la Cerdanya que tenia tres distàncies: l'ultrafons, de gairebé 200 km (ho deixarem per quan siguem una mica més grans), el trail de 85 km, i una cursa de 35 km. Estic apuntat a la de 85, per primer cop correré una distància superior a la marató.... a veure què passa.
Arribo doncs ben d'hora a Puigcerdà i després de resoldre els temes logístics vaig cap a Martinet, on amb trobo amb el Jordi Casanovas, amb qui compartiré aquesta aventura. Recollim material, típics nervis previs, i primera sorpresa del dia: apareix el Kilian Jornet, a saludar els participants i a donar la sortida. Ens fem unes fotos, i aprofitem la seva amabilitat per intercanviar unes paraules, un noi encantador!

Just abans de sortir de Martinet

Ben puntuals, sortim de l'Ajuntament de Martinet, i comencem a enfilar-nos primer pels carrers del poble, després per pista, i ja per camins. Dels 950 m de Martinet passarem, en poc més de 10 km, a gairebé 2.000 m d'altura, o sigui que la primera part de la cursa està clar de què va. Anem junts amb el Jordi ("els Jordis", ens animen en algun avituallament), que tota l'estona em va aconsellant: no anem massa ràpid, beu a glopets, etc. Ben aviat veig que no m'he preparat gaire bé, és la primera vegada que surto en cursa llarga amb la motxilla que acabo d'estrenar, i no he omplert d'aigua, confiant en els avituallaments força seguits que acostumo a trobar en les curses de 20 o 30 km, però que aquí estan molt més espaiats. Així que, a 6 o 7 km de la sortida, al primer avituallament líquid que trobem, paro a omplir de líquid, amb el Jordi C. donant-me presses perquè altres corredors ens van passant (però, no ens ho havíem de prendre amb calma?). Comencem a pujar cap a l'estació d'esquí de Lles, i el Jordi es posa a tirar i tirar per enmig del bosc, i em deixa anar una de les frases del dia: "que bé que m'ho estic passant, estic disfrutant com un nen!", osti tu, jo a dures penes el segueixo, més calladet, i comencem a avançar altres corredors. En la pujada vaig notant dolor al tormell, que em retorna als difícils temps de la tendinitis de l'any passat, i em va pujant cap al bessó.... primera preocupació. Arribem a dalt, al refugi del Cap de Rec (a gairebé 2.000 m. d'altitud), el Jordi una mica més avançat. Em sorprenc perquè ja anem pel km 15, segons em diuen, i jo ben bé pensava que quedava encara molta pujada. Suposo que és el que té córrer sense referències i purament per sensacions, sembla que vaig justet però en realitat estic anant bastant ràpid. Aprofito per posar-me les mitges compressives als bessons, perquè ja he tingut un parell de petites rampes i em fa por que vagin a més. El Jordi C., impacient perquè ens van passant corredors i ell està a tope, tira i em diu "ja m'atraparàs a la baixada"...

Baixada cap a Prullans

Un cop ben equipat i amb la motxilla reomplerta, començo el llarg tram de baixada, per pista, bosc, i algun tros de carretera (massa llarg pel meu gust). Malgrat alguna pujada trencacames pel mig, en la baixada vaig marcant el meu ritme i començo a avançar els corredors que m'han anat passant a l'avituallament... ben bé uns 10 o 12 que em vaig trobant pel camí, però encara no arribo a l'alçada del Jordi C. que deu anar molt fort. Cap al km. 40 el camí torna a enfilar-se i arribem ben aviat al control de Meranges, un poblet encantador a més de 1.500 m d'altitud. Aprofito per agafar més gels, que seran l'aliment bàsic del dia d'avui, menjar un parell de plàtans, i sobretot molt líquid, tant el que bec aquí com el que porto a la motxilla, seguint obedientment els consells dels cracks del trail amb els que he parlat aquests dies, especialment el Jordi C. i l'Àlex Castells. Estic més o menys a meitat de recorregut, i em trobo força cansat però animat, el dia acompanya (ni massa calor ni fred) i els paisatges i el recorregut són espectaculars... Aprofito també per posar-me compressors a les cuixes, ja que a l'últim tram de pujada em començava a tibar l'isquio dret, tot un clàssic. Però amb aquesta decisió aconseguiré fer el que queda de cursa força sencer, amb alguna amenaça de rampa que aconsegueixo controlar baixant una mica el ritme.

Jordi Casanovas a tope!

Crec que aquí a Meranges és on em diuen que vaig entre els 10-11 primers. Ostres. No havia vingut a competir, però acabar entre els 10 primers.... això mola, no? Surto de l'avituallament continuant en pujada, amb un company més jove enganxat al darrera, xerrem una mica, però jo segueixo al meu ritme i veig que ell es va quedant... ostres, ara potser sí que dec anar el desè, penso... (s'ha d'anar pensant en moltes coses per entretenir una mica el cervellet durant les pujades).
Pocs kms després comença una llarga baixada cap al poble de Ger. Tot i que "ja no sóc el que era" quan ha començat la cursa, fa 5 o 6 hores, les baixades segueixen sent el meu terreny, mantinc un ritme fort gairebé per inèrcia, i encara avanço un altre company al qual li pregunto i em diu que té problemes al genoll. Jo també he de vigilar, perquè el tormell i la cuixa dreta segueixen punxant i queixant-se, però les mitges compressives em salvaran definitivament: excepte alguna punxadeta en baixada que m'obliga a fluixar momentàniament el ritme, puc anar fent i no he de parar en cap moment. Una situació que no m'hauria imaginat fa un any quan patia lo inimaginable en les curses de 5 o 6 km pels barris de Terrassa...

En territori francès cap a La Tour de Querol

Aproximadament al km 50, arribo a l'avituallament de Ger, un company amb qui ens saludem està marxant, i just abans de marxar jo n'arriba un altre pel darrere... Després de menjar i beure una mica, torno al camí, i comença ara uns quants kms amb tendència a anar pujant que se'm faran molt llargs. Començo a estar cansat, el cervellet em comença a enviar idees negatives ("què fas tu aquí?", "no estàs prou entrenat per fer això"...) que he de combatre, i els 30 km que encara queden, amb força desnivell, semblen un món. Però no hem vingut aquí per plegar així, tan fàcilment, o sigui que el cervell que doni les voltes que vulgui, que les cames seguiran corrent... Comencem a pujar cada cop més fort, i em sorprèn acostar-me al company que em precedeix (Iñaki diu el dorsal),  el veig molt fort però m'hi acosto i xerrem una mica. Crec que seguirem junts, però després d'una estona veig que es queda, i en un parell de revolts ja pràcticament el perdo de vista. Tècnicament, no és ni que el vulgui avançar, simplement mantinc el mateix ritme, i ell que deu anar encara més castigat que jo, el va afluixant...

Avituallament de Bell-lloc amb el senyor que em va salvar la vida

Baixant a tota castanya cap a Llívia

Aquesta última pujada del recorregut, potser uns 600 o 700 m de desnivell positiu segons el perfil, es fa duríssima. Arribem a territori francès (osti tu, hem passat una frontera, no sé pas on estava, no he vist cap línea de puntets...) i passem el poblet de La Tour de Querol. Seguim pujant per terreny alpí, prats d'herba i muntanyes pelades, i veig que he fet curt de líquid, estic cansat i tinc molta set. Passem per racons molt macos, i en una sèquia paro i m'ajupo a beure aigua. Aigua fresquíssima, que corre ben neta, i que bec a litres, em sembla. Aquest corrent d'aigua m'ha salvat literalment la vida, una mica més animat puc seguir fins a l'avituallament del km.68 (Bell-lloc), a dalt de tot de l'últim cim, on un home encantador i servicial m'ajuda, em reconforta, em dóna líquid, m'anima.... (aquí faig un incís, l'organització de la cursa molt bé, molt bona atenció i funcionament dels avituallaments, bona senyalització, recorregut atractiu... felicitacions sinceres per a ells). De sobte, mentre estic omplint de líquid la motxilla, arriben pel prat els dos companys que van darrere meu. Xerrem un moment, tots anem "petats", però em carrego la motxilla i surto pitant: "ens veiem a la baixada",  no és plan ara anar perdent les posicions...

Sempre animat, encara que sigui al km 70!

Segons m'ha dit l'àngel salvador de l'avituallament, només queda baixada i pla, però a mi se'm fa cada cop més difícil seguir corrent. De moment, uns 7 km de baixada cap a Llívia, les cames aguanten molt millor del que em pensava, i bevent molt sovint em planto a la famosa vila més aviat del que em pensava. Quan estic arribant al poliesportiu on hi ha l'últim avituallament de la cursa, veig el Jordi C. que està marxant. Xerro un moment amb els simpàtics voluntaris, bec i menjo l'últim tros de fruita, i torno cap al camí. Efectivament, els 10 km que encara resten fins a l'arribada són pràcticament plans, per pista ampla i molt fàcil de córrer, però aquí és on he de posar el cap ben alerta, intento fer oblidar al cos el cansament que porta acumulat, però vaig pensant que en qualsevol moment em començaran a avançar els companys del darrera. No puc evitar, en les llargues rectes de la pista, mirar enrera de tant en tant.... però no veig ningú. I en canvi, en algun revolt ja començo a veure al Jordi C., a qui, per sorpresa meva, m'acabo acostant poc abans d'arribar a Bourg-Madame, a 4 o 5 km de l'arribada. Parlem una estona i m'explica que s'ha perdut dos cops, fent uns 3 o 4 km extra.... de fet, la primera vegada que s'ha perdut ja ens havíem trobat en un poblet, però ràpidament havia tornat a marxar. Ara que ens tornem a trobar, anem tots dos bastant rebentats, però sembla que no se'ns acosta ningú. M'anima i em confirma que el que queda és molt poc i molt pla, paraules que m'agrada sentir perquè arribo ja molt i molt justet.... 

Sortim de Bourg-Madame per carretera, tornem a passar la frontera i entrem a Puigcerdà, i aquí jo ja em vaig quedant a poc a poc, les cames no paren, però ja no tiren... i en les primeres rampes que pugen cap al centre de Puigcerdà, el Jordi C. manté el ritme i jo acabo caminant (osti, quin pujadot final pels carrers de Puigcerdà: aquesta vila fot molta pujada!). Quan ja encaro el centre històric, em poso a còrrer, a riure i a saludar el nombrós públic que  hi ha pel carrer, aquí hem de fer bona cara i acabar amb tota la dignitat que es pugui! Faig els 100 m finals per un passadís de gent i tanques, molt emocionant, i arribo a plaça amb la megafonia cridant el meu nom i la gent aplaudint. Entro a meta assenyalant-me el peu amb les dues mans, un gest dedicat al company pantaurell Joaquim Gallen que està convalescent d'un accident des de fa setmanes i amb la pota enguixada. Quan estic creuant la línia em torno a emocionar, s'ha acabat el patiment, i no puc evitar que em saltin unes llàgrimes. El Jordi C., que ha arribat només mig minut davant meu, em saluda, ens abracem, i gairebé es fot a riure de les emocions d'un veteranu com jo. És que sóc molt sensible, tu!

Entrevistat a l'arribada....

A l'arribada un tracte excel·lent, ens donen els regals i la medalla de finalitzador de la cursa, i fins i tot em fan una entrevista preguntant-me sobre el "Super-Paco", un pagès de 74 anys (!!) que ha corregut, i que aconseguirà acabar unes hores després, la cursa llarga de 190 km... això sí que són "cuyong", tu!... Quin paio, felicitats! El company que anava darrere meu, i que jo pensava que m'avançaria en qualsevol moment, acaba entrant a més de 7 minuts.... al final veig que tots anàvem justets, justets...

Dos cracks pantaurells, entre els 10 primers, ole tu!

He fet els 85 km i 4.435 m. de desnivell positiu en 10 h. i 44 minuts; si parteixo la cursa en 2 maratons, les he corregut més ràpid que les maratons de muntanya que he fet enguany (Campdevànol, Congost)... tot i que la Volta a la Cerdanya tenia proporcionalment menys desnivell, la veritat és que no em puc queixar. Els jutges ens confirmen que jo he quedat 9è de la general, i el Jordi C., tot i perdre's i afegir aquests 3-4 km, ha fet 8è... vaja, que els Pantaurells hem imposat la nostra llei ocupant dos llocs entre els 10 primers (89 corredors han pres la sortida), estem més que contents, molt satisfets!
Quan marxo ja cap als vestuaris, aprofitant que és molt d'hora i que puc tornar cap a Terrassa encara amb llum de dia, em creuo amb el Kilian Jornet que va cap a l'arribada a veure l'ambient, em pregunta "Què, com t'ha anat?", jo, "osti, molt bé, molt guapa la cursa...." i xerrem un momentet. Què més puc demanar? M'ho he passat de nassos, he compartit cursa amb un monstruo (Jordi C., ets un monstruo!!! la propera no et perdis, i vas de cap al podi!), he conegut el Kilian, he gaudit d'uns paisatges excepcionals, un recorregut divertit i maco, he conegut uns poblets fantàstics, he patit, m'he matxacat fins a un límit on encara no havia arribat, he plorat i he rigut.... un dia rodó. Hi tornarem.