Crònica de la VII Marató de Saragossa

El Joan Oliveres, l’Alex Valverde i jo vam córrer la VII Marató de Saragossa ja fa unes quantes setmanes, mesos!, el 29 de setembre, però no la puc per deixar passar, una marató..., que costa molt de fer i més d’acabar, així que, encara que tard, no m’estalvio d’escriure-us-en la crònica.

Jo, l'Alex i el Joan just abans de sortir

La marató de Saragossa és just després de l’estiu, i això m’agrada especialment, perquè m’obliga a no deixar d’entrenar durant les vacances... L’agost el passo entre Ogassa i l’Ampolla. Ogassa és un municipi totalment muntanyós, de poc més de 260 habitants, que està al bell mig de la comarca del Ripollès. Els sogres hi tenen una casa, el Pla LLobet, just a sota del Taga. Cada matí surto a córrer, des de casa, bé cap a la Ruta del Ferro (fins a Ripoll) bé cap al Taga. Aquests dies també aprofito per anar amb l’avi Manolo, el pare de la Sílvia, a córrer o d’excursió per Serra Cavallera, que coneix bé, o amb el Ferran Pastor, un cosí de la Sílvia, que és un autèntic crack de les curses de muntanya. Ogassa és un molt bon lloc per córrer, i, en general, per viure, però a mi encara em costa estar-m’hi gaire dies seguits...  L’Ampolla és un municipi costaner del Baix Ebre, la porta del Delta de l’Ebre. La Sílvia i jo n’estem enamorats, de tot lo Delta. Els amics Jaume Tiron i la Neus Chavarria ens hi van portar fa uns anys i ja no hi hem deixat d’anar cap estiu, 7 o 15 dies, segons l’economia (domèstica). Normalment lloguem un apartament en el mateix edifici on ells tenen el seu. Té piscina comunitària i la platja està a tocar. Els veïns els coneixem de cada estiu. El Joan i el Ferran han fet molts amics, i s’ho passen com enlloc. El Joan ja és un expert agafant crancs, i el Ferran busseja com un peix. A l’Ampolla, com a Ogassa, intento sortir cada dia, la majoria de dies amb el Jaume, però aquest estiu també amb el David Curto, un altre veí, que havia fet atletisme de jove (salt de llargada), que hi ha tornat, i que espero que ara no ho deixi i veure’l a la III Mitja Marató de l’Ampolla el mes de juny.

Com l’any passat, dues setmanes abans de la marató de Saragossa faig la Matagalls Montserrat. Aquest any ja és la quarta vegada. M’hi va animar la primera vegada, el 2010, el Salvador Domingo, un tiet de la Sílvia, i, des d'aleshores, cada any l’hem fet plegats, i els dos últims anys també amb la seva filla Carla, i aquest any també amb l’Esteve Utset i l’Alex, el veí. Aquest any m’ho vaig passar molt bé a la Mm, vam anar “a ritme”, vam parar poca estona en els avituallaments, i vam riure molt també. Però vaig acabar “tocat”, amb un dolor molt intens a la tíbia (periostitis tibial?).

Estàvem inscrits a la marató de Saragossa l’Alex, el Joan Oliveres i jo. Ens vam agafar una triple en un dels hotels convinguts amb l’organització de la cursa, per només 30 € la mitja pensió! 

No havia sortit des de la Mm, i no sabia si ja estava bé... L’Alex, que va acabar la Mm amb els peus totalment llagats, ja estava totalment curat, però no havia tingut massa temps per entrenar: gairebé tampoc no havia sortit cap dia... El Joan també havia estat lesionat i tampoc no havia entrenat com li hagués agradat. No pintava gens bé... L’Alex i el Joan no paraven de preguntar: hi anem, oi? I tant si hi anirem!

Vam marxar dissabte després de dinar. Volíem arribar a temps per veure el Barça, que jugava a les 8. L’hotel està a prop del vell camp del Saragossa, la Romareda. Vam aparcar, vam deixar les bosses a l’hotel, vam recollir els dorsals, que l'organització ens havia deixat a la recepció de l’hotel!, i vam sortir per anar a veure el Barça. Vam agafar el flamant tramvia, però a mig recorregut ens van fer baixar: una manifestació no ens deixava avançar. Vam caminar fins que vam trobar un bar a on vam veure el partit. Ni recordo contra qui ni tampoc el resultat... Ens vam fotre unes birres i unes braves. Després vam anar a sopar a La Tagliatella Zaragoza, pasta i cervesa. I després de sopar vam tornar a l’hotel. Vam veure l’Atlético de Madrid Real Madrid a baix amb altres corredors, la majoria catalans. Tots anàvem contra el Madrid, menys un que anava a favor de l’Atlético... Era de Madrid, colchonero, anava dient que si guanyaven l’endemà correria amb la samarreta rojiblanca. Vam riure molt. Va guanyar l’Atlético, bé, i, fent honor a la seva paraula, diumenge el paio va córrer amb la semarreta de l'Atlético.

Vam començar conservadors: l’Alex i jo vam sortir amb el globus de 3.45; el Joan, amb el de 4. Tots els globus els portaven noies. Ens vam desitjar sort, com sempre. Durant l’escalfament, en què vam coincidir amb el bo de Bartolomé Serrano, no vaig notar cap molèstia a la tíbia, però poc després de sortir ja em va començar a fer mal... Pels volts del quilòmetre 15 el dolor ja era tan gran que li vaig dir a l’Alex que marxés sol, que jo ja no podia seguir... Estava furiós! I decebut... És curiós, quan ja anava a plegar vam començar una pujada que, sorprenentment, em va calmar sensiblement el dolor, em vaig animar i em vaig convèncer que, almenys, ho havia d’intentar. El dolor no anava a més, per ara. L’Alex i jo vam continuar còmodament amb el globus de 3.45... Sobre el quilòmetre 20 vam veure el Joan: el teníem a molts pocs metres! Va, Joan! Havia marxat del globus de 4... Després ho pagaria... Com faig sempre, sobre el quilòmetre 30 vaig incrementar el ritme i vaig deixar enrere el globus...  i l’Alex. No vaig veure si l’Alex em seguia, però vaig suposar que no... Vaig córrer sol un parell de quilòmetres, però no anava bé, i el dolor a la tíbia ja era insuportable... Vaig deixar que el globus de 3.45 m’atrapés, i vaig continuar amb ells. Però i l’Alex? Ja no anava amb el globus... S’havia despenjat... Bé! Els últims quilòmetres el globus de 3.45 ja només el seguíem tres o quatre corredors. Vam arribar sobre les 3.43, amb un marge de menys dos minuts sobre el temps previst. Estava contentíssim!, és la vegada que he estat més a prop de deixar-ho córrer... Finisher! Després de creuar la meta vaig fer dos petons a la noia del globus..., em van posar la medalla i vaig anar a buscar ràpid l’avituallament final: síndria, meló, begudes isotòniques... Em va fer mandra fer cua per un massatge... La tíbia em feia molt mal, tant que no podia ni posar el peu a terra... Em vaig treure la bamba. Mentre esperava l’Alex i el Joan, prop de la meta, vaig veure passar un munt d’ambulàncies, corredors embolicats en mantes tèrmiques, alguns estirats en llitera..., plorant... Ho sento, no sóc un insensible (o sí), tot això em va fer sentir més orgullós d’haver-la acabat, i ja en són unes quantes, tantes com vuit!: Barcelona 2011, 2012 i 2013, València 2011, Saragossa 2012 i 2013, Tarragona 2013, Empúries 2013. L’Alex i el Joan van arribar contents, i cansats!, però sobretot molt satisfets de si mateixos també.

Abans de tornar cap a Terrassa vam dinar al restaurant El Fuelle: migas, corder, molta cervesa i cafès.

Temps:

Joan Bosch 3:43:02 Lloc 393

Alex Valverde 3:51:58 Lloc 490

Joan Oliveres 4:10:31 Lloc 710

Gladiador. Crònica de la XI Marató d'Empúries

Escric aquesta crònica mentre corro. És per això que corro, per pensar, escriure, llegir..., treballar!

Marxem de Terrassa a les cinc, puntuals. Plou. Arribem a l’Escala sobre dos quarts de set.

Logotip de la Marató d'Empúries

Descarreguem. Anem a buscar els dorsals. L’Alex fa 30 anys que va a l’Escala, i se la coneix... com jo Moscou, gens ni mica. Per arribar al pavelló (i no és precisament un pavelló nou...), on fan “la fira del corredor”, hem de preguntar diverses vegades... Hi trobem la Carme Ballesteros. Recollim els dorsals. En una parada compro el llibre del runner gironí Xavier Avellana (“Empúries: recordant Filípides”, Girona, Papers On Demand, 2012), en què explica les seves vivències al llarg de 25 anys corrent maratons. El Xevi me’l dedica: “Per en Joan, espero que demà disfrutis molt de la marató d’Empúries. I que per molt anys gaudeixis d’aquest magnífic esport. Molta força maratoniana. Xevi.”

Deixem les bosses al cotxe, i anem a veure el Barça. Va perdent 1 a 0. Quan entrem al primer bar que trobem el Barça ja guanya 2 a 1, Messi i, sorprenentment, Alexis. Queden 15 minuts perquè s’acabi el partit. Abans marca al Bilbao, 2 a 2. Ens fotem una cervesa, i mirem el primer quart d’hora del Madrid. Marca l’Atlético de Madrid, però acabarà perdent, i marxem.

Sopem en una pizzeria: de primer, amanida de cranc. De segon, el Jaume i jo, pizza; l’Alex, pasta. Jo demano cervesa; ells, aigua... De postres, l’Alex i jo, fruita natural amb xocolata desfeta; el Jaume, músic i moscatell... Café, només jo. Abans de marxar, el Jaume (o era el moscatell?) ens confessa els seus objectius per a la cursa: arribar corrent (?), fer la millor marca personal i guanyar (quedar el primer dels tres). No sé si ho he dit mai abans, el meu únic objectiu a qualsevol cursa és guanyar quants més corredors millor (A la Santi Centelles d’aquest any a la meta vaig esprintar al meu fill d’onze anys...).

Abans d’anar a dormir, l’Alex ens obliga a veure una pel·lícula que fan a la 1: La vaquilla (no confondre amb El Vaquilla. Llàstima...).  Els protagonistes són Alfredo Landa i José Sacristán. Ens intenta convèncer que no és cap españolada.  No ni poc!

Dormim els tres en una habitació amb només dos llits... Fem un pacte de silenci (...).

Operació Port 2

Ens llevem a dos quarts de set. Esmorzem. Ens canviem. El menjador sembla l’escena del crim d’Operació Port 2: Fortasec, vaselina, Voltarén, ibuprufèn, pomades “il·legals” (Jaume dixit), etc. Per si de cas, no goso mirar dins de la nevera...

Sortim de les ruïnes d’Empúries. Plou. Fa molt vent. El vent és tan fort que hi ha un tram en què et fa picar els genolls l’un contra l’altre. El vent ens frena, sobretot a qui va davant. Ens anem tornant, els 10 primers quilòmetres va davant l’Alex; els segons, jo; del 20 al 30, els més difícils, el Jaume... Córrer una marató amb el Jaume és com ensenyar a un coix apujar-se els mitjons... Difícil. L’has de controlar, frenar (Els primers quilòmetres només; els últims, ja es frena ell tot sol...). A l’Alex i mi, en canvi, ens agrada sortir “conservadors”, i, si és possible, progressivament, anar incrementant el ritme; per això, sempre fem la segona meitat més ràpid que la primera.  Ens creuem diverses vegades amb la Carme Ballesteros i l’Anna Cos, que fa la Mitja. El Jaume, l’Alex i jo correm junts fins al quilòmetre 30. Pocs metres abans del 30 paro, no m’havia cordat bé les bambes..., els peus em fan mal de dur-les tan fluixes, no n’aprendré mai. Ara amb les presses me les cordo massa fort, i després també em faran mal... Ells no s’aturen, continuen corrent, no sé si més ràpid... Si no vull que se m’escapin haig d’incrementar el ritme, i m’hi trobo còmode, així que quan els atrapo enlloc d’afluixar continuo igual, i, és clar, no em poden seguir... Des del quilòmetre 30 fins al final corro sol. Avanço molts corredors. Els quilòmetres (i els minuts) em passen volant. Arribo bé, a 3:40:19 h. Encara plou. Em mullo i passo fred esperant que l’Alex i el Jaume arribin...

La Marató d’Empúries és una marató senzilla. Hi ha pocs corredors, sobre els 300. Fem dues voltes al mateix circuit, una bona part dins del nucli urbà de l’Escala. La sortida i l’arribada són a les ruïnes d’Empúries. El recorregut no és fàcil, amb constants pujades i baixades. Està ben organitzada, molt ben organitzada. Com sempre, els voluntaris fan una feina increïble. Hi ha poca gent al carrer (plou i fa molt vent...), però la gent que hi ha t’anima molt. Hi ha un munt d’avituallaments durant la carrera, potser masses; cada dos per tres t’ofereixen aigua, fruits secs, fruita, begudes isotòniques... L’any que ve repetiré seguríssim.

Diumenge dinem a l’Atlètic amb la família, un plat combinat. Comentem la jugada, rient.

Classificació:

Joan Bosch: 3.40.19 h.
Alex Valverde: 3.44.49 h.
Jaume Martínez: 3.54.08 h.

La punyalada. Crònica de la 19ª. Mitja Marató de la Garrotxa (14/04/2013)

La Garrotxa és terra de volcans. I de bandolers, de punyalades...

L’Alex i jo repetim a la Mitja Marató de la Garrotxa, més coneguda com “la del pernil”, perquè just després de creuar la meta te’n donen un, de pernil, que després has de dur al damunt tota l’estona: a l’avituallament final, a les dutxes... És una mitja de les que paguen la pena, sobretot pel paisatge, el nord de la Vall de'n Bas. A mi, a més, em queda a prop d’Ogassa. Aquest any el Jaume Martínez, que va “punxar” a Barcelona (i que encara no té Facebook...), també s’hi ha inscrit. Els tres farem la Marató d’Empúries el 28 d’abril, aquesta mitja ens aniré bé com a entrenament.

Com que podem disposar de la casa d’Ogassa, decidim anar-hi els tres el cap de setmana, acompanyats: amb la Montse i el Marc, la Sofia i la Ivet, la Sílvia, el Joan i el Ferran. Quedem dissabte a les quatre. Al matí els nens tenen partit. Però sortim quan ja són gairebé quarts de cinc, per culpa meva: no trobava la cartera! Vaig jurar i perjurar que l’havia baixat al cotxe. El vam buidar, i regirar, dues vegades. Finalment la va trobar la meva dona: estava al sofà de casa..., la cartera. No és la primera vegada ni, coneixent-me, tampoc no serà l’última... Sílvia, paciència!

Vam arribar a Ogassa sobre les sis. Vam descarregar. L’Alex, el Jaume, jo i els nens vam baixar al poble a jugar a ping-pong, fins que es va fer fosc. No cal dir-ho, vaig ser el rei de la pista, però no té mèrit: el Jaume i l’Alex... què dolents que són, déu meu! Vam sopar al restaurant Can Costes. Els tres vam demanar amanida de primer; de segon, peus de porc. Cervesa i vi negre (en porró). De postres, mel i mató. I cafè.

Ens vam llevar sobre les set. Vam esmorzar: el Jaume, fruits secs, un suc, cafè amb llet i un plàtan; l’Alex, fruits secs amb mel; i jo, un cafè amb llet i una barrita. Vam marxar amb el cotxe del Jaume, vam sortir d’hora... Vam escalfar. I vam riure. Vam riure molt. Bé, vam riure molt tot el cap de setmana. El Jaume de tant en tant feia sobtats canvis de ritme... L’hauríeu de veure, semblava que s’havia de desmuntar! Vam continuar rient, fins a l’hora de sortir.

Fa molta calor. La sortida ens agafa desprevinguts, encara rient. Bé, al Jaume, no: surt com un coet! Els primers 4-5 quilòmetres els fem tranquils, a ritme, però sense forçar massa, com ens agrada a l’Alex i a mi. Els primers quilòmetres són de pujada. Bé. Després, progressivament, en pla, anem incrementant el ritme. El Jaume marxa davant nostra, l’hem perdut de vista. Sobre el km 10 ja estem on fire, anem molt ràpid, i comencem a avançar corredors... I, encara lluny, ja veiem el Jaume. Abans del km 15 deixo l’Alex, que ja va bufant. Això m’anima encara més. Vaig molt bé. Passo molts corredors. I passo el Jaume, que també deixo enrere. Estic eufòric. Els últims 5-6 quilòmetres els faig volant, literalment.  Arribo a 1:39:43 h.

Mentre espero que arribin..., coincideixo amb els olotins Estanis Vayreda i Coralí Las Heras, que feia molt temps que no veia. Em fa molta il·lusió. Xerrem una bona estona. Primer acaba el Jaume (01:42:54 h.); després, l’Alex (01:43:52 h.).

Tinc panxa. Entreno poc. El Jaume fa sèries, entrena amb el Pep Boada. L’Alex és més jove, i també més prim. Però jo guanyo. El Jaume corre amb el cor, però no amb el cap; l’Alex corre amb el cap, i no amb el cor; jo corro amb el cap i amb el cor!

Vam dinar a la casa d’Ogassa. Vam fer carn a la brasa. El Jaume va encendre el foc, va cuidar les brases i va fer la carn, que, per cert, havíem comprat aquell mateix matí a la carnisseria del poble. La botifarra, boníssima! De primer,  macarrons. Abans de dinar, em vaig fotre dues cerveses, mentre vigilava el Jaume, que vigilava la carn... Dinant, vi negre (DO del Priorat). Estàvem contents. I vam continuar rient... La Montse ens va confessar alguns “secrets” del Jaume: una perla, li agrada el Manolo Escobar! La Sofia també en va explicar alguna, de perla..., però me la callo, que l’Alex sí que té Facebook...

Va ser un cap de setmana magnífic, que s’ha de repetir.

La classificació.

Joan Bosch, 01:39:43 h.
Jaume Martínez, 01:42:54 h.
Alex Valverde, 01:43:52 h.

Marató de la Vall del Congost, 17/3/2013

Pantaurells muntanyeros amb cara de donar-ho tot...

Sortida ràpida amb gairebé 450 corredors, ufff...

 La secció muntanyera dels Pantaurells vam assistir amb una bona representació a aquesta cursa prestigiosa i que ens encanta, i que ja s'ha convertit en una habitual del calendari. A més, si tenim en compte els 3.400 m de desnivell positiu del recorregut, es tracta d'una de les maratons més dures del país, tot i no discórrer per alta muntanya. Enguany, les pluges dels darrers dies afegeixen un factor a tenir en compte, el terreny està molt moll i tou, el fang i les relliscades seran una constant de la cursa, i el temps emboirat i amb alguns moments de plovisqueig li acaba de donar un aire ben atractiu...
Ens trobem ben d'horeta a Aiguafreda un grup muntanyero de luxe: Miquel Ferrer, Sergi Padró, Jose Antonio Jiménez, Jordi Garreta, Jordi Casanovas i Quique Caamaño (en l'ordre de la foto). Alguns s'estrenen, però en el meu cas ja és la tercera marató de la Vall del Congost consecutiva (a més d'una mitja marató), és una cursa a la que he agafat carinyo, i a més és un bona pedra de toc per saber, a aquestes alçades de la temporada, com estem. Ens sembla veure més personal que altres anys, després veurem a les classificacions que han pres la sortida força més de 400 persones, ostresssss....
Sortida rapideta, i m'enganxo amb el Sergi, el crack pantaurell que està sempre amb

El perfil ho diu tot, 3.400 m de desnivell positiu i pujades i baixades constants...

els millors, tant si és asfalt com muntanya... A les primeres rampes de terra comencem a avançar corredors i agafem ja una bona posició, calculo que entre els 30 primers. Però abans d'arribar al primer corriol, el Sergi tira fort i jo ja no el puc seguir, de tant en tant quan el camí s'allarga el veig com va guanyant posicions, estic segur que avui farà una gran cursa

Miquel, Jordi i José Antonio a la sortida

i ocuparà llocs d'honor. El recorregut comença a posar-se exigent, i avui les sensacions són una mica estranyes, per una banda he vingut a disfrutar de la cursa, i ho faig, per l'altra em falta una mica de l'esperit de sacrifici que tinc quan estic lluitant per una classificació, i a les llargues pujades m'avancen corredors més forts... Les baixades són avui molt perilloses, almenys pels patosos com jo, amb fang i aigua, i una autèntica pista de relliscades als trams amb pedra llisa, així que decideixo anar molt amb compte i no jugar-me-la, un parell de culassos a terra i en bastants trams pràcticament caminant...

El Sergi Padró en un dels primers avituallaments

Arribo a l'encreuament de la mitja marató, i apa, la pujada més dura cap amunt, com sempre se'm fa eterna, em segueix passant algú però aguanto força bé. A l'arribar a  l'avituallament d'adalt em trobo amb la gran sorpresa del dia: el Sergi Padró està allà aturat, porta molts kms amb dolor als peus i abandona. Intento animar-lo una mica, però realment estem sobre el km. 26, encara queda molt, i en aquesta cursa el recorregut es pot fer molt i molt llarg si a més vas lesionat...

Em trobo el Sergi a l'avituallament del Tagamanent, a punt d'abandonar...

Ens acomiadem amb tristesa, perquè
avui estava fent molt bona cursa (al primer
control, al km 11, quan ja havia començat amb les molèsties, anava el 14è classificat...), però vaja, són coses que passen, més ganes per tornar-hi l'any vinent!
Faig l'última pujadeta fins al castell del Tagamanent, un dels trams que més m'agraden del recorregut, i començo després una llarga i perillosa baixada entre la boira i el fang que ja em porta fins al riu Congost. En el darrer control anava en la 39a posició, no està malament, però en aquesta segona meitat de la marató milloraré força

Baixant amb estil a tope

gràcies a les pujades que encara faig defensant-me raonablement, i al fet que alguns corredors comencen a perdre forces, o literalment, a petar.
Passo el riu mollant-me a tope, com correspon a un patosillo, i a la pujada mortal de després (mortal perquè sempre em venen rampes a les dues cames, el canvi radical de terreny després de venir corrent ràpid i mullar-me al riu, suposo) agraeixo a l'organització que aquest any hagin posat una corda per ajudar, amb rampes a les dues cames i un terreny enfangat amb el que es rellisca totalment, sense la corda m'hagués quedat aquí clavat com un roc. M'allunyo d'un company amb el que anàvem xerrant i que també comença a patir rampes i problemes, i pujo cap als Cingles de Bertí, amb les meravelloses vistes sobre tota la vall, i vorejant els penyasegats que fan una mica de respecte i tot... Aquí, per sorpresa meva, encara guanyo alguna posició, i en la baixada final i les últimes pistes cap al poble, torno a avançar corredors que ja han baixat molt el ritme de cursa. Arribo a la meta d'Aiguafreda amb un temps de 5h39', vuit minuts menys que l'any anterior (tot i que diuen que aquest any el circuit era més dur), en 26a posició i 6è Veterà,

Jordi Casanovas, en plena acció

tenint en compte les condicions de la cursa i com de malament he fet les baixades, és per estar molt i molt content!
Mentrestant, el Jordi Casanovas ha fet una molt bona cursa, pràcticament amb el mateix temps de l'any passat, tot i l'augment del desnivell del circuit d'aquest any, el calvari de lesions que ha patit l'últim any, i la dificultat del recorregut en les baixades, on ha perdut les posicions que guanyava en les pujades. Una mica després entraran a meta el José Antonio Jiménez, que s'estrenava en aquesta marató i l'ha viscut a tope, i el Kike Caamaño, que ja havia

Arribant al riu Congost

corregut la mitja marató, i que avui s'atrevia amb la marató, tots dos amb un molt bon resultat, i fent una cursa de menys a més, especialment el José Antonio que ha passat els primers controls molt conservador, més enllà de la posició 250, per acabar entre els 100 primers... i fent els últims kms amb el Quique, que també ha anat controlant el ritme, i guanyant posicions fins al final, com el Miquel Ferrer, anant també de menys a més.
En definitiva, un gran dia en que hem xalat de veritat i hem tornat a gaudir de la muntanya i d'una gran cursa com és aquesta, recomanable per a tothom qui gaudeixi dels camins i dels corriols, avui el fang, l'aigua, la boira, les pedres, les pujades i les baixades ens han tingut ben entretinguts! Us deixem aquí unes quantes fotos i les nostres classificacions, i fins la propera...
Marató Vall del Congost 44,6 km
26. Jordi Garreta 5h39'12"
99. Jordi Casanovas 6h23'18"
104. José Antonio Jiménez 6h24'13"
105. Quique Caamaño 6h24'16"
163. Miquel Ferrer, 6h50'23"

El Jordi eufòric a l'arribada

Jordi Garreta, arribant a tope amb bona marca

José Antonio i Quique, descansant després d'arribar

El Miquel Ferrer, tan fresc després de la cursa

Km. Vertical d'Ogassa 3/3/13

Tres cracks pantaurells a punt per pujar 1.100 m de desnivell

Tot i que ja fa moltes setmanes d'aquesta cursa, i entremig ja hem viscut algunes maratons, no podem deixar de penjar una petita crònica sobre el Kilòmetre Vertical d'Ogassa. Una prova que formava part del Campionat de Curses del Ripollès, i que va comptar amb la participació de tres valents pantaurells, el jove crack Aribau Portillo, el valent Joan Bosch, que com a bon veí d'Ogassa es va atrevir amb una competició 100% muntanyera tot i entrenar normalment sobre asfalt, i el Jordi Garreta, que amb aquesta cursa ja feia la segona del Campionat del Ripollès.

Primera cursa amb bastons, es nota que no domino gaire...

Una cursa especial i diferent, ens estrenàvem en aquesta disciplina de les verticals, que si alguna cosa bona té és la seva senzillesa: surts a tota castanya cap amunt, i fins arribar al cim! en aquesta ocasió, un recorregut de 4,9 km on superàvem els més de 1.100 m. de desnivell positiu que hi ha entre el poble d'Ogassa i el cim del Puig Estela.
Les nevades caigudes durant la setmana em feien témer per l'estat del terreny i la possible presència de neu. Al final, el sol i el vent de les darreres hores s'havia endut molta neu, que només quedava als punts més alts de la serra, però el camí sí que estava molt enfangat, i m'ha sigut de gran ajuda els bastons que he dut, també per primer cop en una cursa, seguint els savis consells que havia sentit per part de companys més experts.

Pujant per una rampa dura i amb fang

L'anècdota del dia ha estat que, un cop arribats a dalt, amb el company Aribau Portillo hem anat seguint per la carena per trotar una mcia, i ens hem despistat per agafar el camí de tornada.... gairebé arribem al Taga abans d'adonar-nos! Després, hem començat a baixar ràpid, perquè les cames tenien ganes de més kms i una mica més de varietat, després de la duríssima pujada en cursa, i hem acabat baixant a tota pastilla cap al poble, avançant altres corredors que també tornaven i devien pensar que estàvem sonats!
La millor sorpresa en arribar a Ogassa, quan he vist a la classificació que havia quedat segon veterà, però com que el primer era ni més ni menys que el tricampió mundial de curses de muntanya Agustí Roc, que havia quedat també guanyador de la classificació general, em donaven a mi el trofeu de primer veterà! En fi, tot un honor, i un plaer inesperat, perquè tot i sentir-me bé pujant, no havia tampoc tingut la sensació de fer una gran cursa, i vaig acabar amb la idea que hagués pogut fer una mica més....
Us deixem aquí les nostres classificacions i un bon recull fotogràfic que explica millor que cap paraula com va ser aquest Kilòmetre Vertical, així com els espectaculars paisatges de les muntanyes ripollenques per on la vam disputar. Fins la propera!

Ajudant-me dels bastons en terreny molt tou

Km. Vertical d'Ogassa, 4,9 km
23. Aribau Portillo, 1h00'47"
28. Jordi Garreta, 1h02'08"
106. Joan Bosch, 1h37'06" 

Joan Bosch amb estil 100% muntanyero

El crack Aribau Portillo apretant en un dels pocs terrenys plans

Guanyant posicions en la pendent més suau de la pujada

Aribau Portillo enfilant la darrera pujada

L'Aribau al capdavant d'un grupet arribant ja al Puig Estela

Jo pujant com puc les darreres rampes del Puig Estela

El Joan ja a per totes els últims metres...

...i en el moment d'arribar al cim

Arribada al Puig Estela, últim sprint amb vistes fantàstiques

Primer veterà de la cursa, amb un podi ben especial!

Zurich Marató de Barcelona 2013

"La marató dels herois sota la pluja"

Fa moltes setmanes que uns quants Pantaurells asfalteros ens entrenem per córrer la marató de Barcelona, cadascú segons els seus objectius: la Glòria Farrés, el Josep Margarit i el Xavier Roy s’estrenen, i, lògicament, només es proposen acabar-la; el Joaquim Gallen i el Climent Palet volen fer la seva millor marca personal (MMP); a l’Alex i a mi ens agradaria baixar de les tres hores quaranta, i, esclar, també ens volem vèncer, l’un a l’altre; el Jaume vol anar a cinc el quilòmetre, i després ja es veurà...



Les torres venecianes



Quedem a dos quarts de set a la botiga. Quan l’Alex i jo arribem (aquesta vegada condueixo jo) la Glòria, el Climent, el Jaume Martínez i el Xavier Roy ja ens esperen dins el cotxe. El Gallen hi anirà pel seu compte. El Jaume m’indica que el segueixi, que sap un lloc prop de la sortida on podrem aparcar bé. Seguir-lo no em costa gaire... Finalment, arribem. Deixem el cotxe al pàrquing de les piscines Picornell. El Jaume s’espera al cotxe, ha quedat amb algú. Els demés baixem, tots hem d’anar al guarda-roba, i tots tenim necessitats... Ens separem. Hem quedat per la foto en una de les dues torres venecianes de la plaça Espanya (sincerament, jo encara ara no sé en quina de les dues: Besòs, Llobregat, muntanya, mar, dreta o esquerra, segons des d’on... Dissabte el Climent, que destaca pel seu sentit de l’orientació, va afegir-hi encara més confusió). És igual, es confirma que va ser una mala tria. És impossible arribar-hi. Intentar-ho és anar contracorrent. L’Alex i jo desistim. Ens dirigim al nostre calaix. Encara tenim temps per escalfar. Aviat coincidim amb el Joaquim Gallen. Llàstima no portar cap càmera!: vesteix el “tradicional” plàstic rosa... Ell sí que ha anat a la torre. I, pel que diu, només ell hi ha anat...  També ens trobem el runner terrassenc Jordi Alcantara. És la seva primera marató. Farà un temps bestial (03:25:58 h.). Estem junts fins que donen la sortida. Després ja no ens tornarem a veure. Ens desitgem sort.



Glòria Farrés (by Jaume Farrés)



Plou. És “la marató dels herois sota la pluja” (La Vanguardia, 19 de març de 2013). Com gairebé sempre, l’Alex i jo sortim junts. Els primers quilòmetres els fem a poc més de cinc minuts. Ell controla el temps, i jo el controlo a ell... Ens crida l’atenció la gran quantitat de gent que hi ha pels carrers, animant. Hi ha molt més públic que els anys anteriors. Molts et criden pel nom: quatre o cinc vegades, “vinga, Joan!”; només una vegada, “Va, Alex!”, i no diuen “[À]lex” sinó “Al[é]x” (amb accent a la e). És emocionant, que et cridin pel nom.

Joaquim Gallen a la Fashion Week Barcelona

La marató és una festa. Segons l’organització, hi ha corredors de 81 nacionalitats (la catalana inclusivament). Som 15.433 atletes (dels 18.389 inscrits. Uns tres mil no han vingut? Que m'ho expliquin!). N’hi ha de tots els colors: en veiem un que corre fent botar una pilota de bàsquet; un altre, vestit elegant amb armilla i sandàlies; amb una bandera del Barça... Etc.

La primera meitat (l’Alex i jo) la fem a 01:50:04 h. És, més o menys, el temps que havíem previst. Plou intermitentment. Fins al quilòmetre 30 i pocs encara anem junts. Em sembla que no és fins després de deixar la Via Laietana que no el deixo enrere i marxo tot sol. Vaig bé, de moment. Res no em fa mal. Faig els últims quilòmetres sense controlar el temps, no porto rellotge... No sé si vaig a 5, a 6 o a cinc mil, tant m’és, molt millor. Vaig còmode fins arribar a l’estàtua de Colom. Però el Paral·lel se’m fa molt llarg.

03:41:55 h. no és la meva MMP (sempre em quedarà Saragossa...), però estic content, he millorat en gairebé 8 minuts el temps de l’any passat: 03:49:48 h.

El Climent i el Marc Almirall

Climent Palet, 03:15:08 h. (MMP)

Marc Graells: 03:18:00 h.

Joaquim Gallen, 03:25:35 h.

Joan Bosch, 03:41:55 h.

Alex Valverde, 03:44:45 h.

Anna Cos, 03:48:17 h.

Xavier Roy, 03:57:31 h.

David Garcia, 03:50:37 h.

Glòria Farrés, 04:22:28 h.

Josep Margarit, 04:24:04 h.



Joan Bosch



Marató Hivernal de Campdevanol 17/2/2013

Els dos Jordis, ben preparats just abans de la sortida

La secció muntanyera dels Pantaurells no podia perdre's la segona edició d'aquesta marató, que ja vam fer l'any passat. Enguany, les fortes nevades caigudes uns dies abans i les previsions de temps realment hivernal afegien atractiu i emoció a aquesta cursa de 43 km i 5.400 m. de desnivell acumulat. En un matí una mica fresquet, però tampoc res de l'altre món, ens presentem a la sortida el Jordi Casanovas i el Jordi Garreta, amb els nostres paravents a joc com podeu veure a la foto. Parlem de sortir junts però després al començar a pujar, anar cadascú al seu ritme, el Jordi C. està encara recuperant la forma després del llarg historial de lesions dels darrers mesos, i jo vull anar al màxim per agafar punts pel Campionat de Curses de Muntanya del Ripollès, del que aquesta marató és la primera competició.

Dia impressionant, sol als cims i boira a les valls...

A la sortida de Campdevànol, aclarim els dubtes sobre quin material portar, sembla que el sol i els vents dels darrers dies s'ha endut molta neu, per tant no agafem cap calçat ni instrument específic, i sortim amb paravent, malla llarga i guants pel que pugui ser. La veritat és que, tot i que acabarà fent un dia força assolellat, sobretot a les parts altes del recorregut, no ens molestarà gens la roba. Prenem doncs la sortida a les 8 en punt, i fem uns primers kms molt ràpids per una pista que surt dle poble i ens va acostant cap a la serra del Montgrony, que farem d'un extrem a l'altre. Comencem ja a pujar pels primers corriols i aquí ens perdem de vista. Primera ascensió forta pel mig de boscos pirinencs, amb molta fulla pel terra i fang, però poqueta neu. Es pot anar ràpid vigilant algun tram. Fem un primer coll que ens situa ja sobre la serra, i el panorama canvia radicalment: ens trobem enmig d'una pista nevada, on els que corren amb bastons tenen algun avantatge, hem de vigilar amb les relliscades i els desplaçaments laterals. La pista acaba en un avituallament on comença una dura rampa sense vegetació que porta cap al primer cim, La Covil (2.001 m), i on la neu sí que és molt abundant, fins al genoll t'enfonses. Aquí, l'organització ho ha fet molt bé i ha

Jordi G., saludant per una pista amb força neu

instal·lat un llarg tram de corda que ens ajuda a pujar, difícilment hauríem arribat adalt sense aquesta ajuda. Després d'uns bons 300 m d'estirar la corda, sortim a la part elevada del cim, on hi ha molta menys neu i es pot avançar sense gaire dificultats, suposo que el vent i el sol aquí han fet més feina.

Jordi C., amb bones sensacions

Després de passar La Covil, venen fortes baixades i dures pujades per completar els altres cims que creuem en aquest recorregut d'alta muntanya i molt trencacames: Costa Pubilla (2.055 m), el punt més alt però no la pujada més dura a què ens enfrontem, l'Emperadora (1.961 m) i Pedra Picada (2.010 m), aquest darrer és per mi el més dur ja que hem baixat bastant  des del cim anterior, i la pujada es fa força llarga. Les vistes, però, són impressionants i justifiquen la cursa i qualsevol esforç: les muntanyes de l'Olla de Núria a l'altre costat, el Pedraforca més endavant, una visió panoràmica neta i completa del Pirineu gironí i tot el paisatge del voltant... Passem aquest darrer cim ja a l'alçada del km 20, aproximadament a la meitat de la cursa, i comença llavors un fort descens que en alguns trams és per prats d'alta muntanya, i en altres per torrenteres plenes de neu gairebé verge, on si es trepitja de nou t'enfonses ben bé fins al genoll... Aquí, els que no estem acostumats a la neu, com un servidor, fem el que podem, i de seguida, entre caiguda i caiguda, aprenem que es tracta d'esquiar una mica i llilscar neu avall, confiant en què no tindrem tan mala sort de trobar una roca per entremig.

Córrer per la neu, divertit però exigent

La segona part de la cursa combina aquests forts descensos amb trams boscosos impressionants, molt bons per córrer i al mateix temps per viure intensament el contacte amb la natura que ens envolta. Branques, arbres, fulles, fang, neu, gel, aigua, rierols, pedra, tot ho passarem avui, i de tot gaudirem. Segueix sent un recorregut força exigent, després de fortes baixades arriba per sorpresa una pujada que trenca el ritme, i cap al km 30 començo a tenir algun avís de rampa, que m'obliga a vigilar els isquios i bessons, especialment en aquests canvis sobtats de desnivell.

Pujant amb l'ajuda de la corda, fotent-li canya muntanyera!

La cursa està anant molt bé, i després de passar pel Santuari de la Mare de Déu de Montgrony, un indret emblemàtic de la comarca suposadament freqüentat pel llegendari Comte Arnau, on ens animen alguns espectadors, començo una llarga baixada on vaig guanyant alguna posició. Quan queden menys de 2 km per arribar al poble, em trobo encara amb un altre corredor que veig lluny en la distància i decideixo apretar per guanyar algun lloc. Després de l'última pujada trencacames, en l'últim pla boscós que travessem, el passo (el saludo amistosament, clar) i també avancem un altre company que té problemes de rampes. La meva sorpresa és que, potser al veure'm passar, tots dos s'animen, i l'últim tros de baixada del camí que ja arriba a Campdevànol es posen tots a tirar fort, i he d'apretar al màxim per mantenir la posició. Després de 42 km, més de 2.500 m. de desnivell positiu i 5 h. de cursa he de fer els últims 500 m de rampa asfaltera i els carrers del poble esprintant el que puc... buffff.... bé, avui és un bon dia, i tot i que els que venen al darrere són jovenets, mantinc aquests 50-60 m. d'avantatge i arribo a meta saludant l'afició i ben content: he rebaixat en més de 34 minuts el meu temps de l'any anterior i acabo el 21 de la general i 5è veterà. Una estona després arriba el Jordi C., que tot i no poder millorar el temps de l'any passat, sí que ha recuperat les bones sensacions en una cursa llarga i exigent com aquesta, i ha acabat gaudint del llarg i ràpid descens per entre el bosc. Falta poquet perquè la bestia torni a ser el qui era....

Vinga Jordi que els agafes!

Us deixem unes quantes fotos i les nostres classificacions, recomanem vivament la cursa, per la bona organització, el recorregut extraordinari i uns paisatges d'alta muntanya dels que no s'obliden... l'any que ve hi tornem!


Marató Hivernal de Campdevànol (43 km)
21. Jordi Garreta 5h03'13"
62. Jordi Casanovas 5h51'51"

Sortint al primer cim, La Covil

Vistes de les valls del Pirineu gironí

Imatge de postal muntanyera

Baixant a tota llet, però saludant la premsa

Satisfacció pantaurell a l'arribada a Campdevànol