Marató de Muntanya de Sant Llorenç Savall 30/10/2011

Un dia esplèndid per córrer i per gaudir del paisatge

La secció de muntanya dels Pantaurells va participar el darrer diumenge a la Marató i Mitja Marató de Muntanya de Sant Llorenç Savall, una cursa clàssica que té l'encant afegit de recórrer el parc natural de Sant Llorenç, l'espai habitual pels nostres entrenaments.
Bon ambient a Sant Llorenç Savall quan arribem, ben d'hora al matí: el Jordi G., el Climent i el Jordi M. per córrer la marató, 42,400 km amb 3.449 m. de desnivell acumulat, sortirem a les 7.15 h. El Quique i l'Oriol corren la Mitja Marató, amb 1.741 m. de desnivell acumulat.

Pujant cap al Camí dels Monjos

El Climent arriba amb molèsties físiques, que pagarà durant la llarga cursa amb fortes i contínues rampes que l'impedeixen córrer i li fan perdre molt de temps, però no es vol perdre aquesta fantàstica marató que a més puntua pel Circuit Català de Curses de Muntanya. Pel Jordi M. es tracta de la seva estrena en curses de muntanya... i per començar una marató, toma ya! Aquí tenim les classificacions finals:

Marató
38. Jordi Garreta 4:59:03
130. Climent Palet 6:10:25
145. Jordi Miguel 6:31:32

Mitja Marató
112. Quique Caamaño 2:13:56
397. Oriol Fernàndez 2:43:35

Arribant a la Mola pel Camí dels Monjos

La meva crònica
Abans de començar, males sensacions, com ve sent costum darrerament. La tendinitis eterna al tormell que no vol marxar, i una inoportuna punxada a l'isquio el dia abans, em fan començar la cursa amb molta precaució i amb dubtes seriosos de poder-la acabar. Estreno mitges compressives per les cuixes, just comprades el dia abans, i les dels bessons, a veure si em serveixen per evitar les molèsties.
Abans de començar, salutacions i bons desitjos amb una pila de companys: el tiet Agustín i els
nebots José Antonio Arévalo, Juan Carlos i Alberto, el
correcat de Vacarisses Toni Jurado, el campió
Jordi Hurtado que correrà la mitja... molt ambient
local i ànims per a tothom.
Durant la primera part de la marató, ja veig que avui no serà el meu dia. La cuixa va aguantant, però el tormell segueix molestant cada vegada que trepitjo,

Arribant a la Mola, quina imatge més guapa

serà una tortura durant tota aquesta llarga cursa. D'altra banda, ja a les primeres pujades noto la falta d'entrenaments llargs d'aquesta temporada i em costa seguir els corredors que van més o menys al meu ritme.
A partir del km 17, amb l'inici de la llarga pujada cap a la Mola (700 m. de desnivell) podem dir que comença la cursa de veritat. Vaig defensant la posició, i just al moment d'agafar el Camí dels Monjos em trobo al campió d'ultres Javi Alonso que em fa unes fotos ben xules. M'encanta pujar cap a la Mola per un camí que conec molt bé, tot i patir
una mica més del compte, i quan estic arribant al

Avituallament davant el monestir, mentre em fan un breu massatge

monestir em trobo amb el gran moment del dia: una claca impressionant de pantaurells, especialment la secció femenina, que em saluda i em rep amb crits i ànims... No tinc paraules, sou... fantàstiques! Sóc l'enveja dels altres corredors! intento arribar corrent i amb dignitat, i xerrant amb uns i altres, cap a l'avituallament, on a causa de les meves queixes una amable voluntària de l'organització m'intenta fer un massatge al tormell, però res, poca cosa hi ha a fer. Aquí em trobo també amb el campioníssim Àlex Castells, que em fa un magnífic reportatge fotogràfic (que acompanya aquestes línies), i amb el també egaramossenaire Rafa Carrera. Moltes salutacions i gràcies a tots pels ànims, i apa,

Plàtan i beguda isotònica, l'esmorzar del bon gourmet corredor

muntanya avall que la cursa continua.
El tram fins al Coll d'Eres, on esperava córrer a molt bon ritme, ja m'avisa seriosament: les dues petites pujades que em trobo em provoquen les primeres rampes importants als abductors, m'he de parar, caminar amb dificultats... bfff.... això em talla molt el ritme. A Coll d'Eres comença la ràpida baixada, el terra està molt bé i és menys perillosa que altres anys, però les rampes continuen, i algun corredor m'avança. A l'arribar al Marquet de les Roques procuro no allargar gaire la passa al córrer... no puc!
Tot i així, mantinc les posicions i calculo que no vaig

El Climent a la Mola, rodejat d'admiradors i admiradores

gaire lluny d'intentar repetir o millorar el temps de l'any passat, el gran objectiu que m'havia marcat.
Però no serà així: la darrera pujada forta cap a l'Era Ventosa, a partir del km. 32, es convertirà en un suplici: a les primeres rampes m'he de parar amb les dues cuixes totalment rígides... no tinc més remei que parar, estirar, esperar a que passi el dolor, caminar a poc a poc... i anar veient com altres corredors i el temps van passant. Ja m'adono que no faré el temps de l'any passat, i que no podré tampoc baixar de les 5 hores. Intento prendre-m'ho amb calma per, almenys, acabar dignament la cursa, i a la darrera pujada cap al Castell de Pera, un cop superat un tros de grimpada, em tornen les sensacions a les cames per almenys mantenir un ritme de cursa, no tan viu com jo voldria, però sí suficient perquè els quilòmetres vagin caient.
Aquest tram final ofereix unes vistes espectaculars sobre el massís de Sant Llorenç, i a partir del km. 36-37 ja tinc referències de Sant Llorenç Savall, al fons de la baixada... tot i el cansament, puc córrer amb més tranquilitat i amb la seguretat que acabaré la marató, un

any més.
De sobte, m'adono que ja he passat el km 40, estic a l'últim corriol abans d'arribar al poble, i encara no han arribat les 5 hores... veig la carretera esfaltada, un policia que atura els cotxes, i el rellotge em marca encara les 4h58'... apreto les dents i dono el poc que em queda i li demano al Déu dels corredors que no m'enganxi ara una nova rampa que m'obligui a parar... Entro esprintant i sentint els crits del públic (jo també crido una mica, s'ha de donar espectacle!), i acabo en 4:59:03. Nou minuts més que l'any passat, però molt content perquè finalment
he baixat de les 5 hores (per un pèl...), i la veritat és que
ja ni ho esperava.
Entre les converses, retrobaments i ànims amb els companys, s'acaba la participació en la meva marató de muntanya preferida, una cursa amb una organització fantàstica que cal agrair i que espero que es pugui mantenir durant molts anys, i malgrat haver patit més del que hagués volgut, l'any que ve segur que hi tornaré: val la pena, per l'ambient, pels paisatges, pel recorregut, i perque em permet córrer per la "meva" muntanya de Sant Llorenç (la de tots els que l'estimem). Us la recomano!