dilluns, 11 d’abril de 2011

Marató de Muntanya Vall del congost 20/3/2011

Encara que sigui amb molts dies de retard, aquesta cursa val que pengi algunes fotos i fer-ne quatre línies. Marató de muntanya, diuen que de les més dures que hi ha, pels seus 3.200 m. de desnivell positiu, i un circuit per corriols, fortes baixades tècniques i "divertiments" com el creuament de rius i rieres... en fi, que hi ha de tot i força.




Sens dubte, la cursa més dura, però també la més divertida, de totes les que he fet fins ara. Sis hores i vint-i-nou minuts corrent i saltant per la muntanya... però que han passat molt ràpids. Difícil d'entendre per qui no estigui enganxat a la droga dura aquesta de córrer per la muntanya, suposo... En tot cas, una cursa totalment recomanable per qui li agradin aquests dos conceptes: "córrer" i "muntanya". Impecable organització, avituallaments molt ben proveïts, els corredors molt ben tractats, i uns paisatges fantàstics, que treuen l'alè tant com les pujades... què més es pot demanar?

Respecte a la cursa en si, a primera hora del matí ens trobem a Aiguafreda, punt de sortida i arribada de la marató, amb el Dani Mañosa, amic i company d'entrenaments muntanyencs. La nostra intenció és sortir en plan conservador, a veure-les venir, com no pot ser d'una altra manera davant dels més de 42 km de dures pujades i baixades que ens esperen (al post anterior trobareu el perfil).

Després d'uns primers kilòmetres de tempteig, i veient que les cames no semblen ressentir-se massa de la marató de Barcelona, i que no apareixen molèsties importants, apreto una mica el ritme per anar cap endavant. El recorregut, una passada, cal fer-lo per explicar-ho... Cap a la meitat de la cursa segueixo corrent ja en la solitud més absoluta, trobant de tant en tant algun corredor amb qui aprofitem per intercanviar algunes paraules, i sobretot, refent-me als avituallaments, on sí que ens anem reagrupant. Els últims 10 km, comencen les temudes rampes musculars. Especialment, després de travessar un riu, i en mig d'una forta pendent amb fang, em deixen clavat unes rampes simultànies als abductors de les dues cames... arribo com puc, ajudant-me amb les mans, a una pista, on puc aturar-me a estirar, i després d'uns minuts, reemprendre la marxa. Els kilòmetres finals, sóc avançat per corredors quan he de parar per estirar, i a la vegada, vaig avançant altres participants (a vegades els que m'han avançat uns metres abans) amb el mateix problema...

Al final, un tram de més tranquilitat corrent per una pista que planeja per sobre dels Cingles del Bertí, amb unes vistes espectaculars sobre tot el parc natural del Montseny, abans de llançar-nos a l'últim corriol de baixada que ens durà fins al poble d'Aiguafreda. L'arribada pels carrers asfaltats fins a la plaça major, apretant el poquet que encara puc per mantenir la posició, em saben més que a glòria.

Les dades de la cursa són força relevadores del que ha passat:

Posició 71 de 214 corredors arribats a meta. Un total de 6h29'59" (el guanyador ha baixat de les 5 hores, estratosfèric!), i el 16è de la categoria de Veterans 1. La mitjana surt a 9'04" el km, i us asseguro que estic ben content, i per mi és una de les millors curses que he fet mai, competint al màxim fins al final...

Durant uns quants dies patiré les agulletes, els cops i les esgarrinxades a les cames i el cos, molèsties més importants de les que pensava a la cadera i als isquios, però somiarè també amb corriolets, fang, arbres, pedres, vistes d'àliga, salts arriscats, pendents inacabables, rieres i rius, boscos espessos, catifes d'herba i fulles, masos i castells, penya-segats... i dormiré ben content.

Us la recomano!

1 comentari:

Paco Gómez ha dit...

Así me gusta que te machaques las piernas, veo que no te pones por poco. Muy chulas las fotos, la pena es el tio ese de negro que sale siempre...