dimecres, 4 de març de 2009

Marató de Barcelona 2009

El diumenge 1 de març es va celebrar la Marató de Barcelona, la cursa per excel·lència de l'atletisme popular al nostre país... "la" cursa, la prova suprema de ressonàncies èpiques, per a la qual ens havíem estat preparant durant setmanes i mesos.

El diumenge tres panteres anàvem a fer la distància dels mítics 42,195 km, dos s'hi estrenaven, en Jaume i en Quim, amb els nervis i les pors lògics del principiant, i el que us escriu tornava a una cursa que feia per segon cop amb ànsies de millorar temps i sentir-me tan a gust com l'any anterior. Aquí va la meva crònica:


35 Km de patiment i 195 m de glòria




Arribo a Barcelona justet de temps (com sempre) i al punt de trobada ja no hi queda ningú... vaig corrent a deixar la bossa, i em trobo de ple amb el col·lapse que es forma a la porta per on entren i surten centenars de corredors simultàniament. Amb el temps justet em col·loco al calaix de 3h30', el meu objectiu és córrer a 4'30" el km i baixar de les 3h10', superant així en 6 minuts la meva marca de l'any passat. Amb prou feines faig un parell d'estiraments, que la marea humana de corredors ja comença a avançar-se, i m'he de posar en marxa. Encara no sé com de car ho pagaré.

Els primers 3 km, contínues ziga-zagues, pujar per les voreres, canvis de ritme sobtats... per anar avançant entre la multitud i superar molts corredors que no em permeten mantenir la velocitat constant que pretenia. Com sempre, he sortit massa enrera, tot i que en el fons m'agrada aquesta sensació d'anar avançant atletes, i de sentir que estic anant de menys a més... segur que estic perdent uns segons, però anímicament em fa sentir més fort i tranquil. Al passar pel camp del Barça la cursa ja s'allarga i permet córrer amb tranquil·litat. Poc després, passo el km 5 amb un temps gairebé clavat al previst, em sento totalment fresc i augmento una mica el ritme, pensant que potser avui és el dia que els déus han triat perquè pugui fer la meva marca estratosfèrica. Il·lús de mi! O potser van decidir castigar-me per ser massa ambiciós...

Tot va bé... però, de sobte, al km 7 sento una rampa a l'isquio de la cuixa dreta. No pot ser! No m'ho vull creure, fa setmanes que no tinc cap mena de molèstia, com qui diu això acaba de començar... ara ha de passar? Segueixo tirant, concentrant-me en pensar en altres coses, però les molèsties venen i van... al km 12 el múscul es tensa del tot i sembla dir-me que ja no en vol més, faig un salt i quasi em paro... em nego a rendir-me, veig que porto molt bon temps, i decideixo seguir afluixant quan sento una mica de dolor, i apretant quan em torno a sentir la cama relaxada... Ara, que m'he passat setmanes animant el Jaume i el Quim perquè facin la marató, i que deuen estar venint al darrere... ara no ho puc deixar. I menys tan aviat!

Els km van passant, i gairebé ni me'n dóno compte, entretingut com estic en controlar que les amenaces de rampa no m'acabin trencant del tot... una estona abans de la mitja em poso a xerrar amb el Quim dels Km.0 de Lleida, el club on corre el meu amic terrassenc Joan Bru, un autèntic crack que, pel que em diuen va a baixar de les 3 h (i efectivament ho va aconseguir). Amb l'atleta ponentí anem fent una goma ben estranya... quan tinc molèsties el perdo, però a la que em recupero m'hi torno a enganxar... Quan ja estic baixant per la Meridiana, em creuo amb el campió triatleta Hurtado que puja en sentit contrari i em fot un crit... osti Jordi, si sabessis com estic! Com m'aniria de bé ara un massatge dels teus...
Arribats al pont de Calatrava torno a tenir un bon moment i definitivament tiro cap endavant, allà m'enganxo amb dos valencians molt simpàtics que van saludant al públic (són ells els que saluden, no el públic!). entrant a la diagonal, ens sumem a un grup més nombrós que acompanya una noia, que després veuré a les classificacions que va ser una de les primeres catalanes classificades. Jo, que mai he sabut córrer al ritme d'altres, m'agafo al grup com una benedicció, i em concentro a no despenjar-me. Les molèsties són cada cop més contínues, i tinc molta por que l'isquio no peti del tot i em deixi literalment tirat al mig del carrer. Just arribant al Fòrum veig i saludo els meus pares, que em pregunten com vaig... i què he de dir?: "molt bé, molt bé, estic molt bé"...

Tinc la sensació que corro coix, i tot i així, segueixo tirant i deixo el grup amb la noia. Ja fa temps que he deixat de mirar el cronòmetre, però al km 30 calculo el temps i veig amb sorpresa que vaig dins del temps previst i encara em sobra temps! La meva sensació és que podria córrer més ràpid, però contínuament he de frenar per evitar que les tibades de l'isquio siguin inaguantables.

El recorregut pel litoral sembla etern, però quan enfilem cap al centre de la ciutat tot canvia, increïble l'animació per l'Arc del Triomf, per la plaça Catalunya... cada vegada vaig més tocat, però ara noto de veritat els crits i els ànims del públic, i encara que s'adrecin a altres corredors, no saben l'important que és també per a mi... sento que de cap manera em puc parar, i realment els ànims donen les forces que falten i ofeguen el dolor cada cop més evident. Al Portal de l'Àngel, el Francisco López de la UAT m'anima i em tira un parell de fotos, jo li dic "vaig petat!" i ell em crida: "tranquil! vas molt bé, tranquil!". Baixo per la Rambla, sabent que cada cop ho tinc més a prop, però les amenaces de punxar ja són contínues... arribo a Colom i em sorprenc a mi mateix agafant-me la cuixa ben fort amb la mà... així acabaré els últims km, que se'm faran eterns. Paral·lel amunt ja sé que m'esperen els nens i la Maria, després del km 40, i sentir-los, veure la cara d'il·lusió del Marçal, el Bernat i el Roger, que corren uns metres al meu costat, em torna a omplir el dipòsit de gasolina, i intento posar bona cara i fer un gest de triomf per la fantàstica foto que em tira la Maria, i que encapçala aquesta llarguíssima crònica.

Els últims 2 km són agònics, crido i renego quen em venen les rampes, abaixo el cap i miro el terra per tirar endavant, cada vegada m'he d'apretar més fort la cuixa... el públic, i altres corredors, ho veuen i m'animen a tirar endavant.. els ho agraeixo de tot cor, no sé d'on surten les forces que em fan seguir, però segur que me les han donat els ànims de la gent... per fi arribo a la plaça Espanya, i encaro la recta final... 200 m de glòria, veient com s'acosta la meta, comprovant al rellotge que, tot i el calvari, baixaré de les 3h10'... i en el moment de creuar la línia d'arribada, alguna cosa esclata dins meu, la tensió acumulada surt de cop i em poso a plorar com un nen, no puc parar de fer anar llàgrimes avall, no és dolor, és una barreja de satisfacció, alliberament i esgotament... en un racó em vaig tranquilitzant i retorno a aquest món que per uns minuts he abandonat... Recullo la medalla, beguda i aliment, i em retrobo amb la Maria i els nens. La prova ha acabat, i sóc el més sorprès d'haver assolit el que em proposava: 3h09'45", he millorat en més de 6 minuts el temps de l'any passat! I la sensació que em queda és que si l'isquio no m'hagués matxacat, encara hauria millorat notablement... Com som! Encara no he passat per la dutxa, i ja estic pensant en com puc millorar aquesta marca!... Quin ambient més maco, ara ens retrobarem amb els panteres, a veure com els hi ha anat.
Avui m'he sentit més a prop de Filípides que mai.

1 comentari:

Pep ha dit...

M'ha agradat la manera com has fet la crònica i el que hi dius, que fa reviure moments i llocs. A part que la marató ja és mítica, acabar-la amb un problema muscular com el que expliques i a més assolir l'objectiu és meravellós. A més quan et vaig veure feies molt bona cara. Igual, el zig rag de començament igual va tenir aquest dolor que tanta estona et va acompanyar. Bé, enhorabona per la marató i per expressar els teus sentiments. Fins aviat